Instants perduts

Era dur tornar a començar, ho sabia, però creia en ella. Era tot el que tenia, a ella mateixa i prou. No sabia per on encarrilar la situació, però no volia defallir perquè creia en el resultat. No la comprenien, ella tampoc comprenia als altres, mes això era la seva força. Tant era el que li diguessin, tant era el que es digués, el final era el que comptava. Es va esgotar, va emmalaltir i es va morir. Ningú va saber si ho hauria aconseguit, tant sols una sola persona ho sabia, i aquesta ara l’enyorava pel sol fet de no poder viure aquella situació que ella li descrivia.

Sí, però no...

Asseguda sobre el vell bagul desgastat que tenia a la terrassa, es va perdre en els seus pensaments interns. El sol de la tarda li acaronava el rostre. Tancant els ulls i deixant-se portar per les sensacions del moment va preguntar-se el per què d’aquella situació que l’estava matant per dins. La resposta no arribava, però ella en un arrebat de valentia va cridar interiorment: “tal vegada m’ho mereixo, sí, però saps què, no ho vull. Tan punt va acabar d’afirmar amb to imperatiu el que sentia, una ventada inòspita li va fer caure sobre el cap el test que penjava d’un petit clau de la paret on estava adosat el bagul. Va perdré el món de vista i amb ell la vida que no volia.

Supernova

De petita va  viure en un bol, però no un bol qualsevol, no, era un bol de cristall on l’interior era ben buit i l’exterior es veia magnificat. Quan es va fer gran, el bol va petar en mils bocins i va poder comprovar que l'interior era el magnific i l’exterior un solar ben buit.

Il·lustradora Yaoyao Ma Vas As