Va tirar la tovallola, literalment, perquè ja s’havia assecat de l’aigua que li havia caigut al damunt quan tornava de la feina. La mirada, però, es va quedar clavada en aquella peça de rus que estava al terra. La seva visió va ser molt cruel i real. Havia tirat al terra un teixit que es rentava, en canvi, havia tirat la tovallola, simbolicament, quan va comprendre la no comprensió d’un interlocutor aquella tarda plujosa d’hivern. A la fi, no hi ha res com entrendre la realitat evident d’una il·lusió creada.
dimecres, 28 de febrer del 2018
dimarts, 27 de febrer del 2018
Dualitat interna
Estic disposada a utilitzar
el pla “B” quan sigui. Estic cansada que sempre el cambrer del bar em digui:
“Bon dia Sraaaaaa”, amb la “a” arrastrant. Li he dit del dret i del revés que
no em digui senyora, però ell segueix igual, dia rere dia. Ara només em falta
trobar el pla “A”, doncs el pla “B” no és ètic ni moral per ser utilitzat per
una senyora com jo.
dilluns, 26 de febrer del 2018
diumenge, 25 de febrer del 2018
El "mal" en estat pur
Com cada matí de cada dia
anava directe a la cuina a prendre cafè, però aquell matí les coses van ser
diferents. No pas per a ella, sinó pel veí que estava cridant com un boig. Ella
sobresaltada va sortir a la balconada.
-Pabloooo!- va cridar ella.
-Micaaaaaaaaa! -cridava
l’home desesperat.
-Però per Déu! Que et
passa?-digué ella, però sense poder veure’l, ja que ell cridava des d’alguna
part del pis.
-Micaaaaaaaaaa! Que m’he
quedat immobilitzat per culpa d’ell!-va dir l’home ben esverat.
-Però qui és ell?
-No ho sé Mica! Ni puta idea!
-Doncs com no m’obris la
porta no sé com entrar...
-Pel balcó Mica, pel balcó!
Vivien tots dos en un sisè
pis.
-Que vols que em mati potser?
-Micaaaa tranquil·la, ja
estem morts!-digué la veu de l’home. Ella, en aquell moment ho va entendre tot.
-Pablooooooo! Fés el puto
favor de canviar el canal de la televisió, estàs mirant algun canal de la tv
espanyola...
-Hòstia! És veritat!
Ufffff...gràcies Mica! Aquesta gent em fa perdre el nord.
La Mica va tornar al llit per
tornar a repetir el ritual de poder anar directa a la cuina a fer el cafè i
esperar amb il·lusió un nou dia.
Il·lustració Oscar Noguera
dissabte, 24 de febrer del 2018
Absurd sever
Quan va mirar a través de la petita obertura va divisar una figura
al mig del jardí de la casona on estava allotjada. No la va veure el dia que va
arribar, feia més de quinze dies. Quan es va preguntar que era aquella imatge que
estava al mig dels rosals, li digueren que ja estava curada del mal que l’havia
portat fins allà. La figura que havia vist era el seu dolor petrificat. Quan un
veia monuments invisibles a ulls dels altres és que havia aconseguit treure tot
el mal que portava a dins. De fet, aquella figura que ella veia era una dona
oberta al món, als seus peus hi havia un munt de coses trencades. Aquell lloc
no era més que la presó on habitava el seu turmentat cervell per no entendre
aquesta immensa humanitat faltada d’amor i d'afectivitat.
Il·lustració Sara Herranz
Subscriure's a:
Missatges (Atom)