Sense remei

N'hi ha que néixent estrellats, altres, amb la flor al cul, però renoi els que neixen gilipolles, aquests sí que no tenen ni estrella ni flor ni senderi propi.

Depredador emocional

El poder de la destrucció sense utilitzar armament bèlic, sinó la manipulació psicològica és tant o més poderós que qualsevol arma física o química. Així ho va manifestar i explicar una persona que va caure sota l'embruix de un depredador emocional. El final va ser el silenci i la tranquil.litat de tan malèfic personatge i les moltes teràpies que va necessitar per refer-se la víctima.

Els depredadors emocionals no tenen cura, no senten, tan sols imiten sentiments i emocions que han aprés de les víctimes que han anat deixant pel camí.

L'amor existeix

Observava els núvols avançant cap a l'horitzó mentre feia un munt de preguntes... Vés a  saber a quí. L'expressió li anava canviant; un somriure, una llàgrima, una mirada melangiosa, una respiració vinguda del fons, una mossegada de llavi, un tancament d'ulls... Va despertar-se amb el cap recolçat sobre els braços creuats sobre la taula del jardí. Amb els ulls mig oberts va veure que estava envoltada d'una visió molt blanca. Va aixecar el cap, va fregar-se els ulls i el que va veure la va deixar atònita. Estava tota ella rodejada de plumes blanques, molt suaus... Mentre les tocava amb les mans va percebre una veueta susurrant - Aqui tens totes les respostes! El somriure d'ella va ser de plenitud. En aquell mateix moment va comprendre que mai estava sola.

Alateig

Estava ella gronxant-se en el destartalat balancí de la terrassa quan una veu alta la treu dels seus pensaments interiors.
- Noia! Escolta noia! Noia!
Ella es va incorporar, i buscant amb la mirada va veure un hombre de mitjana edat al balcó del davant que li feia senyals amb el braç.
- Digui'm?- va cridar ella, igual que ell, ja que un carrer transitat els separava.
- Tot això és teu? - mostrant-li  un colom i un tanga groc penjant-li del coll.
Ella, tota turbada, li va respondre que el colom sí però que el tanga no.
 - El tanga és meu!- cridà una noia des del balcó de sota casa seva.
- Doncs ja direu com ho fem, perquè com arribi la meva dona puc tenir problemes greus.
Ella pensant rapidament va fer un xiulet al colom, adoptat des de feia setmanes, i aquest es va escapolir de les mans de l'home que semblava que feia mercat exposant les seves mercaderies .
El colom se li va posar sobre l'hombro, ella li va treure el petit tanga del coll i va tirar-li a la veïna de baix que el va agafar al vol.
- Gràcies noia!- va dir l'home- però ensenya-li al teu colom que ells són missatgers de notes, no de roba interior robada al vol.

Des d'aleshores ella i el colom entrenen, no per enviar missatges escrits, sinó per a que robi tangues de la seva talla.

Aparença

Viure sense coherència i amb por et converteix en un depredador virulent, ben bé el contrari de navegar contra corrent sabent que al final seràs presa fàcil no et converteix en un ximplet, sinó en l'heroi dels teus valors. 

Nuesa

No era màgia, ni truc, ni miracle, ni ella era Houdini. Tan sols els núvols, la boira i la penombra havien desaparegut. Era la realitat en estat pur, la nuesa de la vida amb espurnes que la cegaven en petits moments de caiguda lliure cap a l'infern de Dante. 

Dol

Em toco les mans i jugo amb els dits mentre la pell se m'arruga davant els meus ulls. Les mans; el cor, els dits; l'ànima i la vida; una arruga constant amb punxes verinoses camuflades per tot arreu. 

Fum espès

Asseguda a la repisa de la finestra del petit porxo, mirava l'horitzó. Ella intentava buscar alguna espurna on agafar-s`hi, però no va poder. Res va ser el que semblava. Ella hi havia cregut. Però igual que l'horitzó, ell també era canviant segons el lloc on un es trobava.

Pintora: Marta Moro

Buidor

Per sobreviure ens calen il·lusions, perduts estem si aquestes es trunquen en la vida real, aquesta vida real en la que no crec i de la qual fujo igual que fugen els poetes i els pintors quan es submergeixen dins un món perfecte de paraules i colors.

Suïcidi NO HA DE SER TABÚ

Hi ha el doble de suïcidis que morts en accident de trànsit, però resulta, es veu, que no se’n pot parlar a les notícies perquè seria motiu d’incitació. Però de la mateixa manera que hi ha el telèfon pels maltractaments també hi hauria d'haver el telèfon pel mal tractament que ens fa el cervell, el nostre pitjor enemic, però no, es veu que això és tabú. Som patètics i ens falta molta intel.ligència per admetre que dins nostre hi ha tots els mals, però uns es poden fer públics i altres no. Un món on el creixement sigui l’esperança del ser humà en totes les vessants es el que ens fa falta.

Enllaç d’ajuda: http://www.apsas.org/es/prevenir/

Arenes movents

Els somnis són mons infinits on tot és realitzable. Els pensaments són estructures fràgils quan es converteixen en realitats. Somnis i pensaments són fondaments fets amb roca ferma que es converteixen en soports de fang quan es realitzen.

Pintor: Paul Hedley

Lladregot

Escolto, escolto, escolto, no paro d’escoltar, però no m’arriba res que em trasbalsi, ni tan sols l’estrèpit d’un tro en la llunyania. Espero, espero, espero, però no m’arriba res que  em faci vibrar, ni tan sols les notes d’una cançó perduda. Il·lusions i realitat es solapen dins aquest món meu, tan peculiar, tan ple de colors i al mateix temps ple de realitats il·lusories i irrisòries. El dia corre, les hores passen i jo encara estic allà mateix. Els lladres invisibles se m'ho emporten tot....menys les olors.

Pintora:Martha Miguez

Vilesa

Clamava al silenci qualsevol eco de retorn dels silencis plens que va viure. El silenci, però, tan sols li tornava el buit dels moments no viscuts.

Pintor:Merello

Timonera

Tenia dubtes, bé, de fet sempre havia tingut dubtes. En l’únic en que no dubtava era en el que sentia a cada moment, a cada instant, perquè ella s’expressava a sí mateixa i això no podia ser mentida. Sentia com sentia, i vivia com sentia. Aquest fet la feia allunyar-se de qui no la comprenia i la jutjava. Ella era natural, en el bo i en el dolent, adjectius usats constanment per qualsevol ment, inclús la seva. Va néixer observant, va créixer jutjant i catalogant, ara, però, solsament observa i sent. La maldat i la bondat sap que van unides igual que la foscor i la claror, la nit i el dia... Ella a aprés a ser el seu timó, tot i no sabent exactament on la portarà el vent quan el “timó” dubti. 

Pintora Paula Bonet

...litat

Quan pensava que el dia s’havia acabat, una trucada al mòbil la va fer tocar de peus a terra. No era una trucada esperada, tampoc imaginada, no coneixia el número. Va despenjar i era una trucada farcida de silenci, no responia ningú, però s’escoltaven onades xocant contra les roques. No va penjar, va seguir escoltant aquella serenor de fons, de sobte va escoltar una conversa entre dos persones. Parlaven de les il·lusions no complertes i el final de la vida. Una veu era forta, profunda, l’altra era suau i dolça. La veu de l’home preguntava com es que se li havia escolat la vida tan depressa entre els dits, la veu d’ella deia que no era cert que se li havia escolat, senzillament que ell ara voldria tornar enrera per viure les coses que es viuen ara, però que no es vivien en aquell temps... La trucada es va tallar, ella, es va quedar pensativa i després d’uns minuts es va dir a sí mateixa: no vull que el dia se m’acabi sense fer el que realment m’agrada. Va sortir al carrer i es va anar a comprar un gelat de bola; llimona i xocolata, dos gustos ben diferents, un d'àcid i l’altre dolç, que de fet era el que representava la vida viscuda, amarga i dolça.

Adagi...

-Que fas tan pensativa Nila?

-Estic buscant la paraula exacta!

-La paraula exacta en referència a què?

-A mi!

-Ah! Et vols definir amb una paraula!

-No exactament!

-M’ho expliques?

-Busco la paraula exacta de mi!

-Coi, és el que he dit! Et vols definir amb una paraula!

-No! El que vull és trobar la paraula exacta del que sóc.

-Déu meu! Ja m’he perdut! No sé perquè et pregunto res a vegades!

-Això dic jo!

-No, si encara ...... Com deia aquella dita....que l’u i el dos jugaven i el tercer va rebre...

-Som dos no tres! I la dita podria esser perfectament l'u i el dos jugaven i l'u va perdre...

-Jo sóc l’u?

-Noooo, tu ets el dos!

-Ai déu meu! No entenc res de res!

-Ets tu que em vas aconsellar a anar a clases de filosofia Diel!

-Ostia! Quin mal pensament vaig tenir! Ara les nostres converses no tenen mai final.

-No en tenen perquè sempre acabes desapareixent!

-Perquè tu vas aconsellar-me a anar a clases d’escapisme.

Moralina

No aconsellis! Aconsella't els consells que dónes als altres, a la fí són per a tu.

Olor breu

Ella notava la seva pell a través de la mà d'ell. Ell li estava acaronant el braç amb delicadessa. El dia era poc clar, i l’aire vingut de mar era fresc. Ella experimentava un plaer que sabia que no podia retenir i es va limitar a gaudir-lo per moments, que de fet varen ésser segons. L’aroma que els envoltava no era salat ni dolç, tan sols era olor a amor.

Pintor: Arthur Braginski

Abismal

Creure no es el mateix que pensar, ja que quan creus es que no ho has vist, tan sols ho has escoltat, y quan penses t’ho fas teu sigui real o no.

Instants

Van sortir a caminar entre la natura viva i morta. Els arbres morts convivien amb els vius, igual que ells, la seva part morta convivia amb la seva part viva. La unió de tots els extrems els va portar al paradís del silenci i la compenetració on tot era possible i on tot era real i imaginari. Allà es van trobar! La por encarada a la valentia. La mort encarada a la vida. Estaven vius i al mateix temps estaven morts. Tot era instant, no hi havia abans ni després tant sols el moment.

Princess non

Es reconeix la inexistència

del titol volàtil de princesa

quan el dia assenyalat

no llueix cap rosa en cap

gerro ni en cap racó de la llar.

Petons GROCS

Aquest Sant Jordi 2018

les roses aniran acompanyades

de petons grocs de llibertat,

on tant les vermelles i les grogues

ballaran per igual per recordar

els nostres presos polítics,

empressonats per polítics feixistes

que juguen molt brut i que no hi entenen

de política, ni de drets ni de deures.

Això no és sa...

Estava feta un nyap al llit, no per apatia ni problemes existencials, estava sota el nòrdic per dolor fisic. Portava cinc pastilles i no la calmaven, allò li recordava el dolor de l’ànima que no la cura ni Déu. Les dormides que feia la portaven a mons on hi havia monstres, coses incoherents i un galimaties que la feien despertar. Si dormia patia, si estava desperta patia. 

-Què podia fer?- es va preguntar per a si mateixa la Nika.

La resposta va resonar en el seu cervell com un crit fet des de d'alt d’una muntanya

-Deixa el llibre que estàs llegint, hòsties! Que no ets tu, és la protagonista!

La veritat és que no és gens sa involucrar-se tant en el que es llegeix.

Sacsejada

Iba la muerte descalza por la calle gris y sucia del barrio de Santa Fe, cuando un hombre con capa y sombrero se cruzó en su camino. Ella, la muerte, paró sus pasos y se giró a observarlo . De repente, pasó lo inevitable, un cuervo negro con ojos centelleantes apareció de la nada y plantándose delante del bolígrafo  exclamó: - Però tu no escivies en català? 

Deu meu! L’ensurt que m’ha fotut el corb m’ha fet caure de la cadira i ara porto dos punts al cap. No es pot estar tan concentrada quan els animals tenen veu propia dins les històries.

Silenci camuflat

-Arribes tard!- li van dir quan va entrar per la porta semi oberta.

Ella, sense excusar-se els hi va dedicar un petit somriure de disculpa. Però el que no sabien era que encara havia arribat prou d’hora per tots els entrebancs que havia trobat en el trajecte des de casa seva. La veïna del davant va sortir quan ella estava esperant l’ascensor i li va demanar que si podia ajudar-la un moment, doncs el gat se li havia posat darrera la rentadora i no podia sortir. Això li va costar una esgarrinxada a la ma que ningú havia apreciat. Quan va sortir al carrer una bici se li havia tirat a sobre fent-la caure al terra pelant-li els genolls, doncs havia decidit posar-se faldilles aquell dia, però tampoc ningú ho havia apreciat. Quan per fi havia trobat aparcament no s’havia adonat de la bassa fonda que quedava al costat de la porta, cosa que va provocar un peu xop i una sandàlia marronosa comparada amb la blancor de l'altra, però evidenment tampoc ningú ho havia vist.

-Si us plau! La de l'esgarrinxada, genolls pelats i amb diferent color de sandàlies ... podria asseure’s perquè poguem començar la sessió?

Hi ha coses que no es poden amagar encara que els que et rodegin no et diguin res.

Instants perduts

Era dur tornar a començar, ho sabia, però creia en ella. Era tot el que tenia, a ella mateixa i prou. No sabia per on encarrilar la situació, però no volia defallir perquè creia en el resultat. No la comprenien, ella tampoc comprenia als altres, mes això era la seva força. Tant era el que li diguessin, tant era el que es digués, el final era el que comptava. Es va esgotar, va emmalaltir i es va morir. Ningú va saber si ho hauria aconseguit, tant sols una sola persona ho sabia, i aquesta ara l’enyorava pel sol fet de no poder viure aquella situació que ella li descrivia.

Sí, però no...

Asseguda sobre el vell bagul desgastat que tenia a la terrassa, es va perdre en els seus pensaments interns. El sol de la tarda li acaronava el rostre. Tancant els ulls i deixant-se portar per les sensacions del moment va preguntar-se el per què d’aquella situació que l’estava matant per dins. La resposta no arribava, però ella en un arrebat de valentia va cridar interiorment: “tal vegada m’ho mereixo, sí, però saps què, no ho vull. Tan punt va acabar d’afirmar amb to imperatiu el que sentia, una ventada inòspita li va fer caure sobre el cap el test que penjava d’un petit clau de la paret on estava adosat el bagul. Va perdré el món de vista i amb ell la vida que no volia.

Supernova

De petita va  viure en un bol, però no un bol qualsevol, no, era un bol de cristall on l’interior era ben buit i l’exterior es veia magnificat. Quan es va fer gran, el bol va petar en mils bocins i va poder comprovar que l'interior era el magnific i l’exterior un solar ben buit.

Il·lustradora Yaoyao Ma Vas As

Tirar o llençar, el fi és el mateix

Va tirar la tovallola, literalment, perquè ja s’havia assecat de l’aigua que li havia caigut al damunt quan tornava de la feina. La mirada, però, es va quedar clavada en aquella peça de rus que estava al terra. La seva visió va ser molt cruel i real. Havia tirat al terra un teixit que es rentava, en canvi, havia tirat la tovallola, simbolicament, quan va comprendre la no comprensió d’un interlocutor aquella tarda plujosa d’hivern. A la fi, no hi ha res com entrendre la realitat evident d’una il·lusió creada.

Dualitat interna

Estic disposada a utilitzar el pla “B” quan sigui. Estic cansada que sempre el cambrer del bar em digui: “Bon dia Sraaaaaa”, amb la “a” arrastrant. Li he dit del dret i del revés que no em digui senyora, però ell segueix igual, dia rere dia. Ara només em falta trobar el pla “A”, doncs el pla “B” no és ètic ni moral per ser utilitzat per una senyora com jo.

Indefensió

Estimar ens fa vulnerables, igual que a l’abella quan xucla el nèctar de la flor per a nodrir-se i nodrir-nos. Qualsevol gest inesperat vingut del darrera ens converteix en presa fàcil. Sí, estimar ens fa vulnerables, i que no t’estimin tal qual ets et deixa nu d’amor.

Dibuix Sara Herranz

El "mal" en estat pur

Com cada matí de cada dia anava directe a la cuina a prendre cafè, però aquell matí les coses van ser diferents. No pas per a ella, sinó pel veí que estava cridant com un boig. Ella sobresaltada va sortir a la balconada.

-Pabloooo!- va cridar ella.

-Micaaaaaaaaa! -cridava l’home desesperat.

-Però per Déu! Que et passa?-digué ella, però sense poder veure’l, ja que ell cridava des d’alguna part del pis.

-Micaaaaaaaaaa! Que m’he quedat immobilitzat per culpa d’ell!-va dir l’home ben esverat.

-Però qui és ell?

-No ho sé Mica! Ni puta idea!

-Doncs com no m’obris la porta no sé com entrar...

-Pel balcó Mica, pel balcó!

Vivien tots dos en un sisè pis.

-Que vols que em mati potser?

-Micaaaa tranquil·la, ja estem morts!-digué la veu de l’home. Ella, en aquell moment ho va entendre tot.

-Pablooooooo! Fés el puto favor de canviar el canal de la televisió, estàs mirant algun canal de la tv espanyola...

-Hòstia! És veritat! Ufffff...gràcies Mica! Aquesta gent em fa perdre el nord.

La Mica va tornar al llit per tornar a repetir el ritual de poder anar directa a la cuina a fer el cafè i esperar amb il·lusió un nou dia.

Il·lustració Oscar Noguera

Absurd sever

Quan va mirar a través de la petita obertura va divisar una figura al mig del jardí de la casona on estava allotjada. No la va veure el dia que va arribar, feia més de quinze dies. Quan es va preguntar que era aquella imatge que estava al mig dels rosals, li digueren que ja estava curada del mal que l’havia portat fins allà. La figura que havia vist era el seu dolor petrificat. Quan un veia monuments invisibles a ulls dels altres és que havia aconseguit treure tot el mal que portava a dins. De fet, aquella figura que ella veia era una dona oberta al món, als seus peus hi havia un munt de coses trencades. Aquell lloc no era més que la presó on habitava el seu turmentat cervell per no entendre aquesta immensa humanitat faltada d’amor i d'afectivitat.

Il·lustració Sara Herranz

Benefici

Escoltar el sol, parlar amb la lluna, xatejar amb les estrelles, cantar amb la pluja i ballar amb el vent, et fa sentir el que la vida real et nega.

Dibuixant Sara Herranz

Reflex

Havia quedat com una boja-paranoica, quan ella no era així en absolut. Unes accions no complertes i una indiferència subtil la van abocar a aquella decisió. Aquí va aprendre que un actua segons el dolor infringit per un altre. L’essència, però, li va quedar intacta i la dignitat minvada, que no desapareguda.

Pintor Vladimir Volegov

Trencadissa

Es pot lluitar amb la veritat
quan aquesta és expressada.
No es pot lluitar amb la deducció
perquè aquesta no és certa.
L’engany disfressat de por
és una daga afilada per al contrincant.

Un jorn, tal vegada...

Estava ennuvolat, el dia era gris, el riu baixava ple i ella estava absorta al mig de la terrassa amb la música que provenia de l’ordinador. La lletra de la cançó deia que la Mare de Déu del Món ens doni consol i ens tregui del cap el que no ens doni felicitat... Ella va esbossar un somriure sense mirar enlloc, perquè de fet, era a tot arreu i enlloc al mateix temps. De sobte, va començar a rebre cops d’arreu, no reaccionava, li estaven fent mal i estava immòbil. La Mare de Déu del Món li va dir a cau d’orella :”ves a dins ximpleta que està pedregant”. Ella era així, es submergia dins de mons paral·lels, però els esdeveniments del moment sempre la feien tornar. Algun dia, però, no tornaria, no perquè no volgués sinó perquè hauria trobat el veritable portal dimensional.