Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dissabte, 29 de juliol de 2017

PROU! (P.A.S.)

No és fàcil quan no vols sentir tant i veus que no hi pots fer res, gens fàcil. Com fer entendre el que sents, el que perceps, el que és sinó hi ha paraules per descriure-ho. Et preguntes com pots haver arribat fins aquí amb els que has patit i també amb el que has rigut, ja que no hi ha terme mig. L’interval entre un i l’altre és pau, és tranquil·litat total envers a tu i al món, però aquesta pau desapareix a la mínima olor, a la mínima nota musical, a la mínima percepció d’un bé o d’un mal. Passes la infància no entenent el que et passa, la adolescència amagant el que sents i palpes, i la maduresa acceptant el que ets. T’han etiquetat com a “rara”, “tontaina” i “especial”, encasellaments difícils d’esfondrar, però arriba un punt on dius: —Prou.!. I aleshores és quan t’ho emportes tot per davant i vas a recollir els trossos que has anat perdent per la vida i els recompons, i ja et dona igual tot. Solament vols ésser tu mateixa en tot moment i ja no permets més catalogacions, i vius com saps, com pots i a la deriva o bé a un port segur.