Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dissabte, 15 de juliol de 2017

Préssecs

Havia anat a comprar fruita a la verdularia nova que havien obert al barri. Estava buida, tan sols eren ella i el botiguer. Ella estava triant préssecs de vinya.
—No és això el que vols— va dir el venedor des de darrera del mostrador.
—Disculpi? M’ho diu a mi?— va preguntar tot girant-se a mirar-lo.
—Sí! És l’única clienta que hi ha si no se n’ha adonat!— va respondre ell sense aixecar la vista d’uns papers que estava llegint.
—Doncs va errat! Si estic agafant préssecs és perquè vull préssecs.
—No! Està triant préssecs perquè li agrada una cosa que tenen ells.
—Ai mare! I que vull doncs?—va preguntar ella desconcertada.
—Vol trobar la textura vellutat dels préssecs en les persones.
Ella, sense saber que dir es va quedar plantada mirant els préssecs.
—Em pot dir d’on ha tret aquesta deducció senyor?— va dir més segura del normal.
—Del que desprens!
—Déu meu! Que desprenc?
—Desprens les ganes d’un món com pocs!
—Vostè és vident?
—No, sóc el seu mirall tan sols!—va respondre amb un somriure trist.
Ella va deixar els préssecs que tenia dins la bossa sobre el mostrador i va marxar.
A l’arribar a casa va anar al bany i es va mirar al mirall i el que va veure la va deixar perplexa. A l’altre costat del mirall hi havia la cara del botiguer que li estava picant l’ullet.

Feia anys demanava conèixer a algú que l’entengués i aquest “algú” era ell, el botiguer.