L'última ventada

La qüestió no era aquella, era ben diferent. Eren dos mons paral·lels sense cap lligam que els unís. Ella, vividora de la vida, ell encasellat en el món. Es van conèixer una tardor quan les fulles ja banyaven les aceres i els boscos lluïen estores de colors. Van viure els vents, les neus, el fred... Ella sempre indagava en la profunditat dels seus ulls, ell tan sols és veia a sí mateix reflectit en la mirada que l'indagava. Quan els primers brots de la primavera van despuntar, ella es va retirar amb les restes de les fulles mortes a terra i una ventada se la va endur món amunt.  

II·lustració Catrin Welz-Stein