dimarts, 31 de gener del 2017
dilluns, 30 de gener del 2017
diumenge, 29 de gener del 2017
Tres tites...
Hi havia una vegada dues donzelles que vivien en una
petita ciutat. La seva única companyia eren tres tites. Cada dia les
satisfeien. Era passió pura i dura. Tant a les tites com a elles els hi
agradava gaudir al matí, més que a la nit. Els hi agradava fer-ho amb el sol i a
les tites els hi encantava. Les tites les despertaven, sempre estaven
desganades. La tita grossa, era desesperant, mai estava satisfeta. La tita
mitjana sempre menjava de segon plat. I la tita petita es limitava a llepar el
que podia.
Estaven en boca de tot el veïnat. Escoltar-les cada matí
no tenia preu. Les converses eren la “comidilla” del barri.
—Tites, tites, tites, tiiiites...—cridava una donzella.
—Tita grossa calma't!—deia l'altra donzella.
—Tites, tites,tites...Tita mitjana respiraaaaaaaa!
—Tita petitaaaaa, afanye't que sempre vas tard, punyetes!–
xisclava la donzella.
Les tres tites i las dos donzelles es van fer famoses a
la contrada. I el Rei del país, que era un follador nat, va voler conèixer-les. Un matí s'hi va
presentar amb una bossa plena de diners fastigosos junt amb un agent del CESID.
El que van veure els agents de paisà quan van tirar la porta a terra quan van
envair la casa els va deixar atònits.
Des d’aquell dia, el rei, anomenat “sumer”(Su Majestad”)
va ser la riota del país i de tots els països confrontants.
Les tites en qüestió eren un gos, una gossa i un gat. Les seves mestresses cada matí els hi tiraven trossets de pa de llet que els hi
encantaven, como si de gallines es tractessin.
dissabte, 28 de gener del 2017
Qui sap...?
Qui sap ningú de la vida de l’altre?
Res més del que un vol comunicar.
Qui sap ningú de les necessitats de l’altre?
Res més del que un demana.
No comunicar ni demanar, engreixa
el mal caràcter i acaba vomitant paraules
que van directe a la jugular ; un acaba
dessagnat i l’altre desterrat per sempre.
divendres, 27 de gener del 2017
"Torrecollons"
Es va llevar “torrecollons” aquell dia,
ignorava el perquè, tan sols
sabia
que a l’altre costat del
wassap els
amics perillaven, ja que
ella comptava
amb ells quan la vida la sobrepassava.
Ells, els que l’estimaven, li
perdonaven
aquestes “neures”. Li seguien la beta
perquè sabien que allò els
hi garantitzava
rialles i distracció davant
la rutina del dia.
dilluns, 23 de gener del 2017
dissabte, 21 de gener del 2017
Paranoia de música
Tenia tantes ganes de ballar que qualsevol música que escoltava la feia moure’s. Un amic, apiadant-se d’ella la va convidar a una festa que feien al seu barri. La nit prometia. Ella, abans de que la orquestra toqués, ja ballava. El seu amic no sabia que fer perquè estigués quieta ja que estava donant la nota. El seu amic començava a penedir-se. Quan el ball va començar, ella va ocupar la pista i no va parar fins el final. Ballava el pop, la salsa, les balades, el lent, els tangos, els valsos... Mentre ella esquivava les parelles amb el seu moviment el seu amic anava bevent cerveses. Quan la vetllada va acabar, ella va anar a la taula on hi havia el seu amic.
—Perquè no has ballat cap cançó?—li va dir amb un somriure de bat a bat.
—Perquè cada vegada que venia tu ja eres a l’altre punta de la pista, i m’he passat tota la nit d’una punta a l’altre sense poder atrapar-te, punyetes—va dir ell amargat.
Ella va aconseguir ballar i ell va aconseguir fer quilometres en va.
—Perquè no has ballat cap cançó?—li va dir amb un somriure de bat a bat.
—Perquè cada vegada que venia tu ja eres a l’altre punta de la pista, i m’he passat tota la nit d’una punta a l’altre sense poder atrapar-te, punyetes—va dir ell amargat.
Ella va aconseguir ballar i ell va aconseguir fer quilometres en va.
dimecres, 18 de gener del 2017
Curiós!
La llar de foc estava encesa. La neu queia a fora, es
podia divisar a través del gran finestral. La llum que regnava a l’estància tan
sols era la del foc que estava ben avivat. Des d’aquell angle es veia un home
assegut en una butaca davant la xemeneia, tenia un got mig ple a la mà, es
podia deduir que era whisky pel color i la forma del vas. Estava sol, ni tan
sols un gos als peus ni un gat sobre el coixí de l’altra butaca. La beguda era
la única companyia que tenia. Era un quadre melangiós exposat en una galeria de
la ciutat. Un dona se’l mirava observant cada detall. Era casa seva, era la
seva llar, era el seu marit. No tenia companyia perquè ella havia mort feia tan
sols un any.
dimarts, 17 de gener del 2017
Aïllament
Va sortir a caminar, feia sol i l’aire era fred. Quan va
adonar-se ja no hi havia sol i l’aire li
gelava la cara. No recordava res de les hores invertides en el passeig. Els
peus li feien mal, com també l’esquena, i tenia les cames adolorides. Envoltada
d’arbres desfullats i un camí desert va pregar perquè no s’hagués perdut, però
ja era massa tard; la foscor de la nit va arravatar-li la vida. La vida somiada
i la vida no viscuda. La foscor no era res més que la por feta realitat.
Pintora Jessica Mingo
diumenge, 15 de gener del 2017
dissabte, 14 de gener del 2017
Dinar vol dir no
L’havia cagat, com sempre, no tenia remei. L’entenien pel
que deia no pel que volia dir. Era el seu sinó de vida. No s’hi acostumava mai.
Els que la coneixien li deien que no canviés, però ella encara que ho hagués
intentat no hagués pogut fer-ho, era una
creu que portava des que va néixer. Abans s'hi amoïnava, ara però, somreia i
reia perquè la interpretació que agafava l’interlocutor el portava directe a
fugir. La “bogeria” és difícil de digerir quan surt dels paràmetres
convencionals.
I·llustradació Gil Elvgren
diumenge, 8 de gener del 2017
Fins que la mort ens separi
Les gotes de pluja lliscaven per la finestra. Una ombra
farcida de melancolia s’estava apoderant d’ell. Sabia que si desapareixia, tot
es dissiparia i a la llar regnaria la
fredor. Aleshores va fer un pensament i va decidir quedar-se, no volia trencar
l’embruix que es respirava dins la casa. Ell era tan romàntic que no podia escapolir-se
així com així. Notava l’escalfor que desprenia ella. Ella l’havia creat, ella
era la seva mestressa, el seu amor, la seva passió. Ell era el “caliu”.
divendres, 6 de gener del 2017
69 o Seixanta-Nou
La primera vegada que vaig
trepitjar aquella terra tot em va semblar surrealista, però ells ho tenien molt
assumit. Allà els noms de les persones eren números i lletres. I com a tot arreu hi havia noms ben
problemàtics. Sobretot quan a un li posaven XXL. Mira que hi havia
combinacions, però hi havia pares amb molt poc tacte. Però el que més em va
sobtar va ser la variació dels noms segons les regions. En un lloc hi havia el
nom 7-7-7, però a d’altres els hi deien Set-cents-Setanta-Set. La bogeria eren
les converses.
—V-baixa puja a dalt a buscar
a la Y-grega que la I- llatina ve a buscar-la per anar a veure al
“Seixanta-Nou”.
El meu nom els hi costava de
pronunciar i van decidir batejar-me de nou. Sense veu ni vot em van posar Ñ. Però segons on anava em deien “la del
sombrerito”. No vaig poder treure'm aquesta lacra en la vida. No sé com
vaig anar a parar a aquell nou món, però sí sé que a tot arreu hi ha gent amb
molta "mala llet”.
Ilustrador JenPenJen
Subscriure's a:
Missatges (Atom)