Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dissabte, 18 de novembre de 2017

"help"


Crec que el que vivim en aquest món és una pel·lícula muntada per l’univers. Nosaltres som els protagonistes inconscients de les històries. Això sí, el guionista te una sorna que no se l’acaba. A l’espai deuen haver-hi unes cues impressionants per poder veure com ens en sortim de les bromes que ens gasta el que dissenya els arguments. Tot plegat fa pena i desperta tendresa, som vulnerables i ens creiem forts.

divendres, 17 de novembre de 2017

Eren grogues




El roser havia fet florir dues roses grogues, una de gran i bonica i l’altra petita i descolorida. La petitona es va morir, la gran també. Hem de viure de ple la resta del temps que ens queda, ja que la vida va seguida de la mort.

dijous, 16 de novembre de 2017

"EL" terminació

Observava la baixada del sol de la tarda, ho feia des del gronxador de la terrassa. No pensava en res, tan sols mirava. De sobte va notar uns braços que l’acollien càlidament. Allà, però, no hi havia ningú. Tot seguit ho va comprendre, una ploma blanca es va allotjar sobre la manta que li tapava les cames.

dimecres, 15 de novembre de 2017

Desamor



Mentre li acariciava l’esquena, cantava interiorment una cançó que va aprendre de petita, li evocava records d’amor de la infantesa. Per moments va desaparèixer del lloc i es va trobar amb el somriure de la  senyora que li va fer viure una infància  diferent i gratificant. Va tornar a la realitat amb mirada trista: ni era aquella època ni ell desprenia amor.

dimarts, 14 de novembre de 2017

Esquirolets


No puc beure del sant grial, perquè aquest m’ha estat vetat, no per independent sinó per republicana. No tothom està preparat per beure i viure la llibertat en tots els seus aspectes, sobretot a qui té por d’ell mateix, negant-se així una oportunitat per renéixer.

dilluns, 13 de novembre de 2017

Mostres d'amor



Quan el matí et somriu, la tarda et pica l’ullet
i la nit t‘embolcalla de pau, saps que estàs acollida 
pel sol i protegida per la lluna. Les pors dels altres 
no t’arrastren i la vida et dona la benvinguda.

diumenge, 12 de novembre de 2017

El fet, no la causa


Havien sortit de bon matí, ell ben despert, ella mig adormida. El trajecte no era massa llarg, el sol il·luminava amb potència amagada, total no hi havia sol tampoc, estava ennuvolat. Ella només frisava per un tallat ben carregat, ell passava de llarg totes les àrees de servei. Ella les veia passar com si marxessin a tota velocitat en direcció contraria. Per molt que ella rondinés, ell tirava carretera amunt. Aquí va descobrir que per poder fer un tallat només calia tocar-li els collons, literalment. Va funcionar, però aleshores ella ja estava ben desperta i sense haver pres el tallat.

dijous, 9 de novembre de 2017

1-O / 21-D




                                                                 1-O    =  Porra al canto !   

                                                                 21-D  =  Urnes !   

                                                                 22-D  = Hòsties segures !


diumenge, 5 de novembre de 2017

Balcons vius




Obrir les balconades de l’ànima et fa veure que pot existir un món, el teu, ple de coses que et manquen. Quan aquestes resten tancades fins i tot amb llisquet, no hi ha cap probabilitat de que entri ni un bri d’aire fresc i net. Tancar-se és el somni de la ment, on ella et fa de tot i més, i a sobre, et fa veure que té raó.

dimecres, 1 de novembre de 2017

Tres discòrdies


Quina culpa té la ment que el cor sigui tan apassionat i l’ànima sempre estigui a favor del cor. Quina culpa té el cor que l’ànima el segueixi i la ment el bloquegi. Quina culpa té l’ànima que la ment sigui tan humana i el cor tan espiritual. Quina culpa tinc jo de tenir aquest tres blocs discutint-se a diari.

L'acompanyant

Es van posar a caminar muntanya a munt. Ella, rovellada com estava de temps de quietud, va tornar a experimentar la grata sensació de l’aire, les olors i les sensacions oblidades. Va aguantar estoicament fins arribar al cim. Allà es va trobar a ella mateixa i les seves il·lusions. Mentre baixava per tornar al punt de partida va entendre que no era el caminar que feia sentir-la viva, sinó la companyia d’un silenci respectat per l’acompanyant que l’havia escollit per viure aquell retall de vida.

dimarts, 31 d’octubre de 2017

PP-PSC-C'S

Entendre, aquesta és la qüestió, entendre i assimilar és tot el que necessita un ésser humà. Però no, ells el que fan és opinar, opinar i opinar, per sentir-se oients d’ells mateixos, ja que el que diuen, ho escolten, sí, però tampoc ho entenen per manca d'arguments sólids per defensar-ho.

dimecres, 25 d’octubre de 2017

Becs...

Quan els polítics feixistes, estat totalitari, volen tapar els seus pecats, les evidencies entorn d’ells es multipliquen com flors, perdurant aquestes en la memòria de qui no les arranca sinó de qui les rega per a no oblidar el que realment són: cervells infectats per paràsits putrefactes.

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Granets catalans

Sóc un petit granet
enmig de molts granets,
però quines muntanyes
més grans i fortes
fem els petits granets
enmig de les tempestes.
Ignorar als petits granets
és un insult als nostres drets.

dissabte, 21 d’octubre de 2017

La senzillesa del 155


Unió Europea:
No perdre el deute pendent: Permetre Dictadura!
Espanya:
Quedar des”pollat” de màscares i mostrar-se tal qual és: Feixisme!
Catalunya:
Declaració de la indepèndencia: República Catalana!


dilluns, 16 d’octubre de 2017

Observem?



No sabia què havia passat, només sabia que havia passat. No sabia el com, nomes sabia el fet. Va indagar i es va trobar amb un mur infranquejable. No podia accedir a cap informació que l’ajudés a entendre el com, però a través del fet va arribar al com. - I com? - Doncs perquè el fet parlava per si sol, només calia observar-lo i allà hi havia trobat la clau. -Quina clau?- La del com! Per entendre, tan sols cal observar.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Grams i mesura


Quants grams són necessaris per a ser una estona feliç? Li va preguntar ella a ell. Ell, aclaparat per la pregunta es va quedar immòbil mirant a l’horitzó, on unes muntanyes estaven banyades pel sol del matí. Tu creus que la felicitat es pot mesurar? Li va preguntar ella a ell. Ell immers en la primera pregunta es va girar observant-la amb els ulls brillants i un petit somriure. Ella amb la tassa de cafè encara fumejant se’l mirava esperant les respostes. Però aquestes no van arribar, no van arribar perquè ell, ell no ho sabia. 

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Dues de moltes


Tinc dues amigues, una és vaga i indolent i l’altra n’és eixerida i treballadora. Una viu en un món planer, sense cap vestigi de sots. L’altra viu en un món abrupte, ple de muntanyes. Totes dues, no obstant, diuen que la vida s’ha de viure. Però cap de les dues ha entès res, ja que encara desconeixen que la vida és per a participar-hi i sentir-la en totes les seves facetes.

divendres, 13 d’octubre de 2017

Sense llum






Importants sumes de sensacions inespecífiques em bolquen a l’abisme del no saber, pel fet de no tenir, i no rebre pel sol fet de no existir. Tal vegada, només tal vegada apareixerà una font de donar, això sí ,buida de prejudicis i pensaments.




dijous, 12 d’octubre de 2017

Mal dia...molt mal dia


Estava cansada i esgotada. Havia tingut un dia difícil. No hi era per a ningú. Havia desconnectat el telèfon, apagat la televisió i quan anava a apagar el mòbil rep un missatge amb una cançó que la va fer plorar d’amor. Quan va respondre el missatge preguntant si era per a ella la cançó i si era ell el que parlava, la resposta es va fer esperar i aquesta va ser: Perdona, m’he equivocat. Realment aquell dia no era el seu dia.

dimecres, 11 d’octubre de 2017

dimarts, 10 d’octubre de 2017

No tothom en sap




La foscor més gran de tot ésser humà és no sentir-se estimat, mentre que la llum més brillant és estimar. Quan s’ajunta la foscor i la llum, guanya la llum del qui estima, mentre que la foscor perd tota probabilitat de veure i viure.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Felip Vi



Nen amb estudis i com a única experiència la de saber de tot sense haver aprés res. Fill de pare follador i mare immòbil de postal. Nen “español” que com deia Machado “españolito que vienes al mundo te guarde Dios”. Gràcies a tu Felip Vi, serem lliures.

dilluns, 2 d’octubre de 2017

La D i la M


Estaven soles, plenes d’amor i un somni diferent pel qual lluitar. Totes dues van quedar ferides i tocades per l’absència d'estimació rebuda. Tant una com l’altra van experimentar al mateix temps qui les volia i qui no.  Elles eren la Democràcia i la Mònica, i realment no estaven boges sinó que eren pura passió.

dissabte, 30 de setembre de 2017

Per tu i per mi



Sé que estaries pendent de totes les notícies. Sé que em trucaries dient el que has escoltat. Sé que estaries contenta amb tot el que està passant. Sé que m’explicaries coses que vas viure en aquella època semblant a aquesta. Però el que més sé és que series la primera en ésser-hi. Et van estroncar la infància. Et van fer viure amb conviccions que no t’agradaven. Eres avançada però et van tallar les ales. Però jo, MARE, votaré per a tu.

divendres, 29 de setembre de 2017

dimarts, 5 de setembre de 2017

La "meiga"

Vivia en un indret petit i molt acollidor. Era la “meiga” del bosc. Tothom hi anava quan necessitava recuperar-se d’alguna cosa “dolenta” que li passava. Un dia s’hi va presentar una noia que volia un servei molt especial, esperant que ella la pogués ajudar. La “meiga”, després d’escoltar-la amb molta atenció, va estar uns moments amb silenci, moments que a ella se li van fer interminables. Després es va aixecar, va passar per davant de la noia tot indicant-li que la seguís. Quan van estar en el portal de l'entrada, la “meiga” li va dir directe i sense preàmbuls:— Tu no necessites això que em demanes! L’únic que necessites és trobar una ànima com la teva per a poder gaudir d’aquest món. El que et passa no és una maledicció sinó un do. La noia, va marxar amb el cap jup, no hi havia res més a fer que esperar.... L’únic que l’hi havia demanat és que la desposseís del fet de sentir tant i tant profundament.

dilluns, 4 de setembre de 2017

Sentits estroncats


Quan el món es torna aspre, la vida es desequilibra. I quan això passa, els colors es tornen símbols, les aromes s'inhalen com tufs i els sons externs esdevenen en ganivets afilats.



divendres, 1 de setembre de 2017

Realitat



No accepto cap dolor gratuït que no sigui meu, tanmateix deixo entrar qualsevol alegria que no em pertanyi. Escollir és un dret, rebutjar és un deure, i tant l’un com l’altre una obligació per a fer de mi una persona millor.

dijous, 31 d’agost de 2017

Ales perdudes



Quan has sentit les ales per poder arrancar el vol que tan esperaves, t’arriba de cop i volta “el toque de queda” i les tornes a arronsar i guardar, el cor s’esquerda, el cos pateix i la resta s’esmicola en bocins petits, que ni tan sols una bona lupa pot recuperar.

dissabte, 29 de juliol de 2017

PROU! (P.A.S.)

No és fàcil quan no vols sentir tant i veus que no hi pots fer res, gens fàcil. Com fer entendre el que sents, el que perceps, el que és sinó hi ha paraules per descriure-ho. Et preguntes com pots haver arribat fins aquí amb els que has patit i també amb el que has rigut, ja que no hi ha terme mig. L’interval entre un i l’altre és pau, és tranquil·litat total envers a tu i al món, però aquesta pau desapareix a la mínima olor, a la mínima nota musical, a la mínima percepció d’un bé o d’un mal. Passes la infància no entenent el que et passa, la adolescència amagant el que sents i palpes, i la maduresa acceptant el que ets. T’han etiquetat com a “rara”, “tontaina” i “especial”, encasellaments difícils d’esfondrar, però arriba un punt on dius: —Prou.!. I aleshores és quan t’ho emportes tot per davant i vas a recollir els trossos que has anat perdent per la vida i els recompons, i ja et dona igual tot. Solament vols ésser tu mateixa en tot moment i ja no permets més catalogacions, i vius com saps, com pots i a la deriva o bé a un port segur.

Patíbul

La raó entra, des de l’exterior, quan la bogeria supera els límits suportats. Una dosi de realitat s’apodera de l’esperit que anava passat de voltes i cau en picat dins la vida modelada, usada per sortir airosa de tots els tràngols viscuts. La guillotina sempre està a punt per tallar les ales a qualsevol ésser que no combregui amb la resta.

divendres, 28 de juliol de 2017

Indicis rebuts

Amb les mans a la cintura, es movia gràcilment per la terrassa seguint el ritme d’una cançó que sortia de casa del veí. Abstreta i segrestada per la música seguia ballant i rodolant en el seu eix, era pura felicitat. La veïna del davant la mirava atònita. Ella  no va saber mai que havia estat observada, però entrada la nit i recolzada a la barana va veure a la veïna d’enfront ballant amb follia en el menjador. Va pensar que en el fons molts eren com ella en la intimitat, l’únic que ignorava es que la veïna va apreciar indicis de felicitat en les gestes d'ella i al vespre ho va voler provar. Estava anhelada de tan preuada sensació.

dilluns, 24 de juliol de 2017

Una entre tantes

Era una més de totes les que hi havia al voltant de la taula de pedra desgastada. Estaven totes juntes i es movien gràcilment amb les notes del vent que bufava subtilment. Totes elles anaven al mateix ritme. No es diferenciaven una d’altra, però ell es va fixar solament en una. Sense saber el motiu que l’havia fet fixar-se en ella, va apropar-s’hi, i acostant els seus llavis a la suavitat del seu vestit, va notar la fragància que desprenia. Ella, com les altres ni es va immutar, seguia dansant amb moviments elegants. La parella d’ell, estava observant-lo. Quan ell es va girar i va veure la mirada penetrant d’ella s'hi va acostar i li va dir que havia passat el mateix que li havia passat amb ella. Estava envoltada de belleses quan la va conèixer però ell només va tenir ulls per a ella, el mateix li havia passat amb la rosa blanca dels rosers que envoltaven aquella taula vella de pedra i oblidada.


Pintor Renoir

diumenge, 23 de juliol de 2017

Intromissió

Caminava a prop del mar, descalça. Va passar per darrera d'un home assegut en una roca mirant la immensitat del mar.
—Que busques? —Va dir ell en veu alta.
Ella observant que no hi havia ningú més a prop va suposar que li preguntava a ella.
—Si m’ho diu a mi, li diré que res!
—Mentidera!—va respondre ell.
Aquella afirmació li va tocar la fibra i es va plantar en front d’ell.
—Si et poses al davant meu em talles l’energia que em proporcionen les onades—va dir sense miraments.
Ella, perplexa per la situació es va apartar i se li va posar al costat.
—No em digui mentidera quan realment no busco res. Solament passejo.
—Seràs capaç de dir-me alguna veritat o bé seguiràs amb les mentides.
Ella no va dir res, pensava qui era aquell personatge que l’estava tractant de tal manera, i més sense conèixer-la de res, i atrevint-se a entrar en el seu món. Va decidir allunyar-se de la mateixa manera que s’hi va apropar, a poc a poc i en silenci.
—Et desitjo de cor que trobis el que necessites. No et serà fàcil. L’amor pur no és a l’abast de tothom.
Ella va seguir caminant amb llàgrimes regalimant galtes avall.

Pintor Victor Bauer

A la punta dels cabells

La boira baixava lentament, ella n’era conscient, allò no presagiava res de bo. Ella la percebia abans de veure-la. No era una olor, ni tampoc res palpable. Eren un cúmul de gestes i accions que s’apilaven atropellant-se sense aturador. Quan la boira ja li començava a tocar la punta dels cabells sabia que aviat en seria presonera de totes les sensacions i emocions engolides a la força. Quan la boira, inexistent pels altres, ja tocava el terra, ella ja s’havia convertit en guspires de foc i pluja, convertint el seu present en un camp ple de mines i forats.



Pintora Angela Dufresne

dissabte, 22 de juliol de 2017

Soroll sord


Ella li va dir “bé”, quan volia dir “sí”. Ella li responia “tal vegada” quan la ment li deia “sí”. Ella no el tocava, quan es moria per fer-ho. Ella li esquivava la mirada, quan frisava per retenir-la. Ella actuava així per no pertorbar-lo. Ell no se n’assabentava de la “mis a la meitat”. Ella era feliç. Ell ho intentava.

dimecres, 19 de juliol de 2017

Amb pic i "sense" pala

Estava construint un búnquer per amagar-s’hi i vigilar a tots aquells que el rodejaven. Ho havia decidit perquè volia una mica d’intimitat. Allà hi estaria bé i fresc, ja que el sol en aquell indret donava de ple. Se'l va construir tan sols amb un pic i les mans petites i rodones que tenia. Al darrera havia fet una porta a la seva mida per poder-hi accedir. Hi havia posat molt d’esforç en aixecar-lo. Era a dins, quan la natura, imprevisible com sempre, va desmuntar-li  tot. Una onada vinguda amb força i del no res s’ho va emportar tot per davant, i el nen que havia edificat aquell refugi davant del mar havia quedat al descobert davant les mirades entristides dels banyistes allà presents.

dilluns, 17 de juliol de 2017

Fràgil - Dur

Ella li parlava de viure, ell li responia sobre la natura. Ella li parlava d’amor, ell li sortia amb la bellesa de la vida. Ella li parlava de sentir, ell li donava raons del pensament. Ella li parlava del sol, ell li responia coses de la lluna. Ella li parlava de volar, ell li comentava sobre les llavors dels conreus. Ella va caure dins un desassossec. Ell li proporcionava llibres. Ella va entendre que no hi havia res. Ell no va entendre com l’havia perdut. Ella no va deixar d’estimar-lo. Ell es va passar la vida buscant.


Pintora Sicilia

diumenge, 16 de juliol de 2017

Connexió

Dominava la discussió que estava mantenint sobre “el fer i no fer” amb el seu amic. Aquest se’l mirava sense obrir boca. L’escoltava atent i sense perdre pistonada del que deia, tot i que a vegades se li escapaven conceptes massa complicats per a ell. Ella el mirava de tan en tan, mentre es movia per la sala fent espavents amb els braços. Quan ella va acabar de dir tot el que pensava va asseure’s a la punta de la butaca. Ell, aleshores va aixecar-se, va apropar-se a ella i li va llepar la cara, sempre feia el mateix per calmar-la. Ella li va respondre amb un petó als morros. Eren un per l’altre. S’estimaven i es necessitaven. Es van adormir abraçats al sofà. Estimava a aquell gos amb bogeria .

dissabte, 15 de juliol de 2017

Intruses

Tres gotes li baixaven per entre els pits, mentre que dues li lliscaven pel mig de l'esquena. Aquestes últimes li donaven pura sensació de carícies, les altres li semblaven traïdora intromissió. Les cinc gotes eren producte d'uns esquitxos d’aigua provinents d’un aspersor del jardí. Amb aquestes sensacions contraposades va entendre que no tot el plaer va acompanyat d’esperança ni tota intromissió és dolenta.

Il·lustració Guido Crepax

Préssecs

Havia anat a comprar fruita a la verdularia nova que havien obert al barri. Estava buida, tan sols eren ella i el botiguer. Ella estava triant préssecs de vinya.
—No és això el que vols— va dir el venedor des de darrera del mostrador.
—Disculpi? M’ho diu a mi?— va preguntar tot girant-se a mirar-lo.
—Sí! És l’única clienta que hi ha si no se n’ha adonat!— va respondre ell sense aixecar la vista d’uns papers que estava llegint.
—Doncs va errat! Si estic agafant préssecs és perquè vull préssecs.
—No! Està triant préssecs perquè li agrada una cosa que tenen ells.
—Ai mare! I que vull doncs?—va preguntar ella desconcertada.
—Vol trobar la textura vellutat dels préssecs en les persones.
Ella, sense saber que dir es va quedar plantada mirant els préssecs.
—Em pot dir d’on ha tret aquesta deducció senyor?— va dir més segura del normal.
—Del que desprens!
—Déu meu! Que desprenc?
—Desprens les ganes d’un món com pocs!
—Vostè és vident?
—No, sóc el seu mirall tan sols!—va respondre amb un somriure trist.
Ella va deixar els préssecs que tenia dins la bossa sobre el mostrador i va marxar.
A l’arribar a casa va anar al bany i es va mirar al mirall i el que va veure la va deixar perplexa. A l’altre costat del mirall hi havia la cara del botiguer que li estava picant l’ullet.

Feia anys demanava conèixer a algú que l’entengués i aquest “algú” era ell, el botiguer.

divendres, 14 de juliol de 2017

"Delicatessen"

Envolta'm de la felicitat que desprens, jo també la tinc i penso que la felicitat al quadrat pot ser una experiència única. Dóna’m la nit, jo t’oferiré el dia i amb la lluna i el sol farem dibuixos amb les nostres puntes fregant-se. Banya’m d’amor i jo et banyaré de paraules plenes de sentit. I si no pots fer res de tot això no t’amoïnis jo seguiré vivint des del cor on tot és més senzill i planer. Declaració d'amor d'una flor a un arbre del bosc.

dijous, 13 de juliol de 2017

Fletxa sense punta

Havia palpat el que li faltava per caminar pel món, però que ho hagués tocat no la va alertar que tal sols fos un miratge massa ben definit. Per què l’univers jugava tan bestialment amb ella? Ella que tan sols sabia estimar i li era tan difícil deixar de fer-ho. Havia tocat el cel i ara l’enviaven a la foscor més absoluta de l’absurd de tot plegat. Un cop més va decidir tornar a entrar en el seu món particular on res ni ningú podia ferir-la.

dilluns, 10 de juliol de 2017

Transparent

Hores es passava escoltant música i mirant el no res. Li passava, allò que en deien “el temps”, sense que se n’adonés. La sang ballava al ritme del que sonava i la ment fugia a mons paral·lels. Aterrar a la vida sempre li era molt brusc, a vegades inclús havia hagut de practicar un aterratge forçós provocant la caiguda des d’on estava, quasi sempre en el balanci de la terrassa. Anava plena de blaus pel cos, ella solia dir que eren cops de bastons de la vida real que odiava la vida perfecta. Així era ella, una ondina convertida en humana.


Pintora Ondina Lobos

divendres, 7 de juliol de 2017

Sempre n'hi ha d'aquests

La Bru havia anat a mar per treure’s tot el neguit que arrastrava des de feia uns dies. L’aigua era clara i el sol cremava. Es va fer un bany i va anar a asseure’s a la tovallola. Es va treure la part de dalt del biquini i el va deixar en un racó perquè s’anés assecant. Un graciós va passar per allà amb el seu grupet d’amics i li va dir amb to burlesc: —Senyora, li ha caigut la part de dalt del banyador. La Bru se’l va mirar i amb to irònic li va respondre: — I a tu t’acaben de caure els collons a terra i són tan petits que ni tan sols te n’has adonat!. La gent de l’entorn va començar a riure i el graciós de torn va passar a ser la riota de tothom. Per burro!

dilluns, 3 de juliol de 2017

Dies diferents

—Bon dia noia!
—Serà per a vos senyor!
—Caram! Sembla que t’has llevat amb mal peu avui!
—Els peus s’han aixecat perfectes i al seu ritme!
—Et noto sarcàstica!
—El sarcasme serveix quan no saps si plorar o riure!
—Saps que et dic mossa?
—Què?
—Me’n vaig perquè encara prendria mal i tinc molt bon dia!
—Molt bé! Val més! Apa, “siau”!

Conversa matinera entre dos vells amics que poden permetre’s-ho tot i no passa res. És el que té estimar-se sense jutjar-se.

Rucada

Van unir-se en matrimoni sagrat segons la fe de l’església. Ho van fer convençuts. Ningú, però, els hi va dir que tot plegat era una “camama” per tenir-se controlats i les ales tallades. Els humans són esclaus dels humans, així de ximplets som.

diumenge, 2 de juliol de 2017

Pur Amor

Ell creava imatges precioses, exquisides, sublims... Ella se’l mirava de reüll i quan percebia que ell estava a punt de plorar li enviava paraules de coratge.  Ell l’escoltava, tan sols l’escoltava. Aquella ment estimava aquell cor ple de cicatrius i tiretes.

dissabte, 1 de juliol de 2017

"Senze Fine"

Era una casona antiga. Hi havia una habitació gran amb una finestreta petita. La seva il·lusió era ballar-hi descalça “Senze Fine” a la llum de les espelmes. Era una cambra molt acollidora, però.... ni ella existia, ni l’amor existia ni l’estança existia. Tot va ser una il·lusió fugaç.


Pintor Bryce Cameron Liston