Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dilluns, 24 de juliol de 2017

Una entre tantes

Era una més de totes les que hi havia al voltant de la taula de pedra desgastada. Estaven totes juntes i es movien gràcilment amb les notes del vent que bufava subtilment. Totes elles anaven al mateix ritme. No es diferenciaven una d’altra, però ell es va fixar solament en una. Sense saber el motiu que l’havia fet fixar-se en ella, va apropar-s’hi, i acostant els seus llavis a la suavitat del seu vestit, va notar la fragància que desprenia. Ella, com les altres ni es va immutar, seguia dansant amb moviments elegants. La parella d’ell, estava observant-lo. Quan ell es va girar i va veure la mirada penetrant d’ella s'hi va acostar i li va dir que havia passat el mateix que li havia passat amb ella. Estava envoltada de belleses quan la va conèixer però ell només va tenir ulls per a ella, el mateix li havia passat amb la rosa blanca dels rosers que envoltaven aquella taula vella de pedra i oblidada.


Pintor Renoir

diumenge, 23 de juliol de 2017

Intromissió

Caminava a prop del mar, descalça. Va passar per darrera d'un home assegut en una roca mirant la immensitat del mar.
—Que busques? —Va dir ell en veu alta.
Ella observant que no hi havia ningú més a prop va suposar que li preguntava a ella.
—Si m’ho diu a mi, li diré que res!
—Mentidera!—va respondre ell.
Aquella afirmació li va tocar la fibra i es va plantar en front d’ell.
—Si et poses al davant meu em talles l’energia que em proporcionen les onades—va dir sense miraments.
Ella, perplexa per la situació es va apartar i se li va posar al costat.
—No em digui mentidera quan realment no busco res. Solament passejo.
—Seràs capaç de dir-me alguna veritat o bé seguiràs amb les mentides.
Ella no va dir res, pensava qui era aquell personatge que l’estava tractant de tal manera, i més sense conèixer-la de res, i atrevint-se a entrar en el seu món. Va decidir allunyar-se de la mateixa manera que s’hi va apropar, a poc a poc i en silenci.
—Et desitjo de cor que trobis el que necessites. No et serà fàcil. L’amor pur no és a l’abast de tothom.
Ella va seguir caminant amb llàgrimes regalimant galtes avall.

Pintor Victor Bauer

A la punta dels cabells

La boira baixava lentament, ella n’era conscient, allò no presagiava res de bo. Ella la percebia abans de veure-la. No era una olor, ni tampoc res palpable. Eren un cúmul de gestes i accions que s’apilaven atropellant-se sense aturador. Quan la boira ja li començava a tocar la punta dels cabells sabia que aviat en seria presonera de totes les sensacions i emocions engolides a la força. Quan la boira, inexistent pels altres, ja tocava el terra, ella ja s’havia convertit en guspires de foc i pluja, convertint el seu present en un camp ple de mines i forats.



Pintora Angela Dufresne

dissabte, 22 de juliol de 2017

Soroll sord


Ella li va dir “bé”, quan volia dir “sí”. Ella li responia “tal vegada” quan la ment li deia “sí”. Ella no el tocava, quan es moria per fer-ho. Ella li esquivava la mirada, quan frisava per retenir-la. Ella actuava així per no pertorbar-lo. Ell no se n’assabentava de la “mis a la meitat”. Ella era feliç. Ell ho intentava.

dimecres, 19 de juliol de 2017

Amb pic i "sense" pala

Estava construint un búnquer per amagar-s’hi i vigilar a tots aquells que el rodejaven. Ho havia decidit perquè volia una mica d’intimitat. Allà hi estaria bé i fresc, ja que el sol en aquell indret donava de ple. Se'l va construir tan sols amb un pic i les mans petites i rodones que tenia. Al darrera havia fet una porta a la seva mida per poder-hi accedir. Hi havia posat molt d’esforç en aixecar-lo. Era a dins, quan la natura, imprevisible com sempre, va desmuntar-li  tot. Una onada vinguda amb força i del no res s’ho va emportar tot per davant, i el nen que havia edificat aquell refugi davant del mar havia quedat al descobert davant les mirades entristides dels banyistes allà presents.

dilluns, 17 de juliol de 2017

Fràgil - Dur

Ella li parlava de viure, ell li responia sobre la natura. Ella li parlava d’amor, ell li sortia amb la bellesa de la vida. Ella li parlava de sentir, ell li donava raons del pensament. Ella li parlava del sol, ell li responia coses de la lluna. Ella li parlava de volar, ell li comentava sobre les llavors dels conreus. Ella va caure dins un desassossec. Ell li proporcionava llibres. Ella va entendre que no hi havia res. Ell no va entendre com l’havia perdut. Ella no va deixar d’estimar-lo. Ell es va passar la vida buscant.


Pintora Sicilia

diumenge, 16 de juliol de 2017

Connexió

Dominava la discussió que estava mantenint sobre “el fer i no fer” amb el seu amic. Aquest se’l mirava sense obrir boca. L’escoltava atent i sense perdre pistonada del que deia, tot i que a vegades se li escapaven conceptes massa complicats per a ell. Ella el mirava de tan en tan, mentre es movia per la sala fent espavents amb els braços. Quan ella va acabar de dir tot el que pensava va asseure’s a la punta de la butaca. Ell, aleshores va aixecar-se, va apropar-se a ella i li va llepar la cara, sempre feia el mateix per calmar-la. Ella li va respondre amb un petó als morros. Eren un per l’altre. S’estimaven i es necessitaven. Es van adormir abraçats al sofà. Estimava a aquell gos amb bogeria .

dissabte, 15 de juliol de 2017

Intruses

Tres gotes li baixaven per entre els pits, mentre que dues li lliscaven pel mig de l'esquena. Aquestes últimes li donaven pura sensació de carícies, les altres li semblaven traïdora intromissió. Les cinc gotes eren producte d'uns esquitxos d’aigua provinents d’un aspersor del jardí. Amb aquestes sensacions contraposades va entendre que no tot el plaer va acompanyat d’esperança ni tota intromissió és dolenta.

Il·lustració Guido Crepax

Préssecs

Havia anat a comprar fruita a la verdularia nova que havien obert al barri. Estava buida, tan sols eren ella i el botiguer. Ella estava triant préssecs de vinya.
—No és això el que vols— va dir el venedor des de darrera del mostrador.
—Disculpi? M’ho diu a mi?— va preguntar tot girant-se a mirar-lo.
—Sí! És l’única clienta que hi ha si no se n’ha adonat!— va respondre ell sense aixecar la vista d’uns papers que estava llegint.
—Doncs va errat! Si estic agafant préssecs és perquè vull préssecs.
—No! Està triant préssecs perquè li agrada una cosa que tenen ells.
—Ai mare! I que vull doncs?—va preguntar ella desconcertada.
—Vol trobar la textura vellutat dels préssecs en les persones.
Ella, sense saber que dir es va quedar plantada mirant els préssecs.
—Em pot dir d’on ha tret aquesta deducció senyor?— va dir més segura del normal.
—Del que desprens!
—Déu meu! Que desprenc?
—Desprens les ganes d’un món com pocs!
—Vostè és vident?
—No, sóc el seu mirall tan sols!—va respondre amb un somriure trist.
Ella va deixar els préssecs que tenia dins la bossa sobre el mostrador i va marxar.
A l’arribar a casa va anar al bany i es va mirar al mirall i el que va veure la va deixar perplexa. A l’altre costat del mirall hi havia la cara del botiguer que li estava picant l’ullet.

Feia anys demanava conèixer a algú que l’entengués i aquest “algú” era ell, el botiguer.

divendres, 14 de juliol de 2017

"Delicatessen"

Envolta'm de la felicitat que desprens, jo també la tinc i penso que la felicitat al quadrat pot ser una experiència única. Dóna’m la nit, jo t’oferiré el dia i amb la lluna i el sol farem dibuixos amb les nostres puntes fregant-se. Banya’m d’amor i jo et banyaré de paraules plenes de sentit. I si no pots fer res de tot això no t’amoïnis jo seguiré vivint des del cor on tot és més senzill i planer. Declaració d'amor d'una flor a un arbre del bosc.

dijous, 13 de juliol de 2017

Fletxa sense punta

Havia palpat el que li faltava per caminar pel món, però que ho hagués tocat no la va alertar que tal sols fos un miratge massa ben definit. Per què l’univers jugava tan bestialment amb ella? Ella que tan sols sabia estimar i li era tan difícil deixar de fer-ho. Havia tocat el cel i ara l’enviaven a la foscor més absoluta de l’absurd de tot plegat. Un cop més va decidir tornar a entrar en el seu món particular on res ni ningú podia ferir-la.

dilluns, 10 de juliol de 2017

Transparent

Hores es passava escoltant música i mirant el no res. Li passava, allò que en deien “el temps”, sense que se n’adonés. La sang ballava al ritme del que sonava i la ment fugia a mons paral·lels. Aterrar a la vida sempre li era molt brusc, a vegades inclús havia hagut de practicar un aterratge forçós provocant la caiguda des d’on estava, quasi sempre en el balanci de la terrassa. Anava plena de blaus pel cos, ella solia dir que eren cops de bastons de la vida real que odiava la vida perfecta. Així era ella, una ondina convertida en humana.


Pintora Ondina Lobos

divendres, 7 de juliol de 2017

Sempre n'hi ha d'aquests

La Bru havia anat a mar per treure’s tot el neguit que arrastrava des de feia uns dies. L’aigua era clara i el sol cremava. Es va fer un bany i va anar a asseure’s a la tovallola. Es va treure la part de dalt del biquini i el va deixar en un racó perquè s’anés assecant. Un graciós va passar per allà amb el seu grupet d’amics i li va dir amb to burlesc: —Senyora, li ha caigut la part de dalt del banyador. La Bru se’l va mirar i amb to irònic li va respondre: — I a tu t’acaben de caure els collons a terra i són tan petits que ni tan sols te n’has adonat!. La gent de l’entorn va començar a riure i el graciós de torn va passar a ser la riota de tothom. Per burro!

dilluns, 3 de juliol de 2017

Dies diferents

—Bon dia noia!
—Serà per a vos senyor!
—Caram! Sembla que t’has llevat amb mal peu avui!
—Els peus s’han aixecat perfectes i al seu ritme!
—Et noto sarcàstica!
—El sarcasme serveix quan no saps si plorar o riure!
—Saps que et dic mossa?
—Què?
—Me’n vaig perquè encara prendria mal i tinc molt bon dia!
—Molt bé! Val més! Apa, “siau”!

Conversa matinera entre dos vells amics que poden permetre’s-ho tot i no passa res. És el que té estimar-se sense jutjar-se.

Rucada

Van unir-se en matrimoni sagrat segons la fe de l’església. Ho van fer convençuts. Ningú, però, els hi va dir que tot plegat era una “camama” per tenir-se controlats i les ales tallades. Els humans són esclaus dels humans, així de ximplets som.

diumenge, 2 de juliol de 2017

Pur Amor

Ell creava imatges precioses, exquisides, sublims... Ella se’l mirava de reüll i quan percebia que ell estava a punt de plorar li enviava paraules de coratge.  Ell l’escoltava, tan sols l’escoltava. Aquella ment estimava aquell cor ple de cicatrius i tiretes.

dissabte, 1 de juliol de 2017

"Senze Fine"

Era una casona antiga. Hi havia una habitació gran amb una finestreta petita. La seva il·lusió era ballar-hi descalça “Senze Fine” a la llum de les espelmes. Era una cambra molt acollidora, però.... ni ella existia, ni l’amor existia ni l’estança existia. Tot va ser una il·lusió fugaç.


Pintor Bryce Cameron Liston

"Heavy Metal..."

Confiava en ells, i més del compte potser. Ahir a la tarda van muntar un enrenou rocambolesc i aquest matí he tingut feina a separar-los a tots. Estaven dormint uns sobre els altres, abraçats, embolicats i amb una ressaca brutal. Van llogar un conjunt de “heavy metal”... La festa els hi ha passat factura a ells i a mi. La tempesta i els mobles de la terrassa s’ho van passar com mai.

Rastres

M’agrada el sabor que deixes quan has marxat, adoro la olor que portes quan arribes, però el que més m’agrada és el contacte que regales quan ets aquí.

divendres, 30 de juny de 2017

Tambors de fons



Si tu no em beses, ja ho faran les gotes de pluja. Si tu no m’acaricies, ja ho farà el vent. Si tu no m’abraces, ja ho faran els llençols. I si tu no m’estimes, ja m’estimaré jo.




Pintrura Calenda 2007

dijous, 29 de juny de 2017

Ells, ella i "ella"

N’era filla d’ells, i també n’era d’ella. Ells la van engendrar, ella li va regalar moments inoblidables i immensos. Ara que els havia perdut a tots, havia aparegut una altra “ella”. Tres “mares” per a una filla sensible... L’univers vetllava per a ella!

Val la pena gastar-los....

Cinc segons és el temps que gasta una persona en dir-li a una altra una paraula bonica. Cincs segons de vuitanta-sis mil quatre-cents segons que té un dia. Cinc segons per fer feliç a l’altre durant vuitanta-sis mil tres-cents noranta-cinc segons que li resten de dia. Cinc segons, no més. Tan sols s'ha de voler sortir del melic on un està submergit.

dimecres, 28 de juny de 2017

Mel

A través de les cortines observava les gotes com topaven amb la taula que hi havia al mig de la terrassa. S’estavellaven amb força creant espurnes de gotes petites que es fonien amb l’aigua que omplia la terrassa. Ella es sentia igual, una gota estavellada en un món de melangia i enyorança. Enyorança plena de sentiment i melangia per si havia estat el principi del fi.  

Sempre!

Et necessito tant! Mai hagués pensat que el nostre amor, sí, el nostre amor, has escoltat bé, pogués fer-me viure amb la tranquil·litat que ho faig actualment. Tot i que si em pregunten, ho negaré. Quan no et trobo, et busco. No sempre em reps bé, però acabes aquí amb mi. T’estimo ment. Signat: el cor.

dimarts, 27 de juny de 2017

Encara queden "galants"

Havia tingut un dia laboral nefast. Tot li queia de les mans, no en feia ni una a dretes. A l'anar cap a casa, mentalment pensava en una dutxa fresca a la terrassa. Feia molta calor, el sol era foc, passava per totes les ombres que trobava al seu pas. Va veure el pas de zebra massa llunyà i va decidir travessar el carrer, tot i que venia un cotxe. Va calcular malament i el cotxe va haver de parar perquè ella passes al seu ritme. L’home després de tocar el clàxon va baixar la finestreta i traient el cap li va dir:— Estàs molt empanada noia!!!! Ella se’l va mirar sense poder obrir la boca mentre el seu cervell calculava si “empanada” era un “piropo” o un insult. Entre la xafogor, el sol que li donava de ple i el fogot que li acabava de pujar va decidir que era una paraula bonica. Va obrir el portal de casa amb un somriure de bat a bat per haver acabat la jornada amb una bona floreta.


Il·lustració Anne Soline

diumenge, 25 de juny de 2017

Sol, trist i no mort



Havia estat ple de vida i ara estava tan sol... Mirava el petit món que l’envoltava des d’aquell racó, restava quiet al costat de l’arbre que l’havia acompanyat en els seus dies gloriosos. El cel i les estrelles eren les mateixes, ell, però, ja no. Ara el mantenien net i polit, però la vida havia desaparegut del seu racó. Era el petit gronxador que es mantenia suspès d’una de les branques del seu estimat arbre, ara robust i gran.

Fosa...de fondre's

Ella el mirava des del cor, ell la mirava amb amistat profunda. El dia havia estat llarg, es van dormir un al costat de l’altre sobre el llit. Les cortines voleiaven amb la petita brisa que portava un vent càlid i suau. Ella es va despertar i va sentir l’escalfor dels seu cos darrera d’ella, la ma d’ell estava sobre la seva cintura. Ella va començar a acariciar-li els dits, ell va respondre amb suavitat. Les seves mans van fer l’amor com mai havia imaginat. Un bes suau d’ell als cabells caòtics d’ella va desencadenar una passió descontrolada on l’amor era el protagonista. Les carícies entre dits i parts del cos van ser els protagonistes del silenci de la nit. Mai a la seva vida havia experimentat res igual, ella per fi va conèixer el que era fer l’amor des del més profund del seu cor. La matinada la va portar al plaer més extraordinari viscut mai. Va poder entrar dins els seus ulls i va poder travessar-li l’ànima. Era ell, senzillament era ell en un gran moment d’intimitat que no oblidaria en sa vida. Per unes hores havia viscut en el món que ella anhelava des que era jove.


Pintor George Hendrik

divendres, 23 de juny de 2017

Amb dos c...

La Des va anar a la platja amb un escalador de muntanyes. Amb el que ella no comptava, era haver de baixar per corriols i esgraons que duien a la cala que ell coneixia. Ell amb les seves flamants bambes, la Des amb les seves xancletes negres i roses de feia vuit anys.
—No sé per què no has vingut amb calçat adequat!— va dir ell tot sorprès.
—Perquè jo puc caminar amb xancletes per sobre una corda si vull!—va respondre amb contundència, mentre li maleïa els ossos interiorment.
Ell era la lluna i ella era el sol, dos cossos totalment oposats que es van ajuntar una tarda de lleure.
Ell va acabar el dia satisfet. La Des el va acabar amb agulletes a les cuixes, el vestit esgarrinxat, la dignitat intacta i les xancletes per tirar. I també amb l’enteniment que “anar a la platja” no té el mateix significat per a tothom.

diumenge, 18 de juny de 2017

Retrocés


Marxava amb els ulls negats de llàgrimes, l’ànima adolorida i uns records inexistents. Marxava a passes petits. L’únic que s’enduia, era a ella mateixa, res més. Havia equivocat les senyals. Vivia sentint, no volia morir buida. Marxava pel mateix camí que havia arribat, un corriol envoltat de pins i plataners.





Pintor Vicente Romero Redondo

Diploma d'HONOR

Era la primera de la classe, en sabia un fotimer, Els altres, però, no li tenien enveja, gens ni mica, tot el contrari, la miraven de reüll perquè sabien que arribar al grau que ella havia arribat era desconcertant. Les  assignatures del curs no eren teòriques sinó físiques, i ella s’havia emportat la palma. El dia de recollir el diploma la sala estava farcida de cares expectants, tothom volia veure aquella mossa que havia de recollir el diploma mai entregat. L’assignatura era la de la intolerància a un ingredient que porta tota mena de llet que no és desnatada. La imbècil s’havia fotut molts dies enlaire per prendre el que sabia que li faria mal. Va ser la primera i única alumna de la vida que havia aconseguit el Diploma d’Honor a l’alumna més imbècil de la vida.

dissabte, 17 de juny de 2017

Trencats

Tancar els ulls i palpar
la negror de la presó
on ets et porta a creure
que tal vegada els somnis
de colors que anheles
són tan sols això; somnis.

Ves quines coses...

Havia sortit a donar un tomb pel barri, estava cansada de llegir i volia estirar una mica les cames. Anava caminant tranquil·lament observant els aparadors, i en un d’ells va veure una pedra de color magenta i verda i va entrar a preguntar el preu. No sabia que en faria, però li agradava molt. La dependenta li va dir que no estava a la venda, que era un accessori de decoració. Es va quedar un moment pensativa i va dir-li que de totes maneres li podia vendre. La dependenta li deia que era impossible. Ella insistia, però la dependenta no volia. Va demanar per l’encarregat i aquest li va dir que allò que volia no estava a la venda per una senzilla raó; no era una pedra, era l’amagatall de la fada de la botiga. Ella, incrèdula, va dir-li que li presentés. Ell no s'hi va negar i va començar a cridar-la.... Els crits, eren cada vegada més forts i alts..... La seva companya de pis la cridava com una histèrica perquè li havia caigut al damunt el “biombo” de fusta massissa. Era un dels tants somnis que tenia quan es quedava dormida a la butaca llegint llibres estranys.

divendres, 16 de juny de 2017

Dos perduts

Va quedar atrapada en aquells ulls grans i foscos. No s’hauria imaginat mai que un ulls poguessin parlar tant sense dir res. El dolor va arribar quan també hi va veure que ella n’era exclosa del seu món. Aquells ulls que la van captivar no la veien, tan sols la miraven. Com sempre, va haver de recórrer a la imaginació on tot era possible i tot s’hi valia. Ella era una monja i ell un capellà. Una monja que necessitava estimar i ser estimada i ell un capellà bolcat en ell mateix.

dijous, 15 de juny de 2017

Gel diferent


Es sentia frustrada, feia calor i el gel del congelador no servia, estava fet amb aigua especial, i a sobre l’epidermis cremava, no es fonia. Aquell gel tan sols servia per posar a les begudes perquè duressin fresques i no s’aigualissin. Ella, però, no volia beure, volia refrescar-se la pell. Va optar per la colònia fresca, ja que l’alcohol que duia la feia sentir bé quan se l'escampava pel coll, el pit, la nuca... Era l’únic al·licient que tenia per no fondre’s en records vulnerables, suaus i privilegiats on les paraules no hi tenien cabuda i la temperatura pujava.

dissabte, 10 de juny de 2017

"La Capulla"

Creia en les ànimes, i no entenia com l’havien posat en aquest món tan brusc. Però el que ella desconeixia era que l’havien enviat perquè comprengués que no totes les ànimes provenien d’allà mateix, volien donar-li una lliçó que no oblidaria quan tornés a casa. Amb el temps havia aprés a torejar el dolor, però sempre hi havia pedres que ella no esperava. Allà era “flower powers” i aquí era “la capulla”



Pintora Emilia González

Color violí

Ell va descobrir que ella s’amagava darrera un pot de tint color violí. Això el va descol·locar, ja que ella era autèntica en tot i aquest fet el va fer dubtar. Però ell no sabia que ella es tapava les canes per un sol motiu. Mentre ell cavil·lava i vagava per entendre aquell fet, ella vivia ignorant el trasbals que havia ocasionat a la ment d’ell quan li va dir que es tenyia. Ell ja no la mirava igual, ella ho percebia. Ell la va deixar, no volia a ningú que no fos ell mateix en el seu entorn. Ella no va entendre mai que va passar. Ell seguia buscant la perfecció de la naturalitat en tots els àmbits. Ella seguia tenyint-se perquè una gitana que va llegir-li la mà li va dir que és moriria un dia quan tingués els cabells blancs.

dimecres, 7 de juny de 2017

ELL

La seva llibertat em trasbalsa. La seva manera de moure’s em rendeix. Em sento tan tosca al seu costat. Quan em toca la pell em fonc. Les seves carícies són suaus i dolces. Quant amor, Déu meu! Però no! Sóc jo! Només jo! Una femella tosca, absurda, despistada i alguna cosa més que me la guardo per a mi. Jo només vull ser com ell; espavilat, elegant i guapo. Vull ser com ell, el gat. Així és ell.

dilluns, 5 de juny de 2017

L'última ventada

La qüestió no era aquella, era ben diferent. Eren dos mons paral·lels sense cap lligam que els unís. Ella, vividora de la vida, ell encasellat en el món. Es van conèixer una tardor quan les fulles ja banyaven les aceres i els boscos lluïen estores de colors. Van viure els vents, les neus, el fred... Ella sempre indagava en la profunditat dels seus ulls, ell tan sols és veia a sí mateix reflectit en la mirada que l'indagava. Quan els primers brots de la primavera van despuntar, ella es va retirar amb les restes de les fulles mortes a terra i una ventada se la va endur món amunt.  



II·lustració Catrin Welz-Stein

diumenge, 4 de juny de 2017

Sang viva

Feia temps que no sortia, però aquella nit ho va fer. L’ambient no era tumultuós. Va ballar totes les cançons que va tocar l’orquestra. Estava en el cel, així ho va confessar a la seva amiga. Ho va ballar tot; tangos, valsos, rock, country, salsa, boleros...sempre sola, però. La pista era d’ella i les gotes de pluja que queien del cel la besaven...el cel existia i era al costat de casa. A estones aspirava el fum dels joves que fumaven maria i reien, aleshores volava amb els peus a terra.



Pintura de Cynthia Cristina

dissabte, 3 de juny de 2017

So silenciós



Silenci és tot el que escoltava, el maleït silenci que trobes quan no el busques, i no trobes quan el cerques. Aquest silenci miraculós que t’omple l’ànima o te la destrossa. Tant se val...tot és silenci, tot és el mateix, res és quan i quan és mai.




divendres, 2 de juny de 2017

Absent...que no absenta

Absent, estic absent! Els arbres, la gent...tot passa pel costat, però jo estic absent. Ni tan sols la flor més bonica, ni les rialles que em torben em motiven. Absent, sí, estic absent! Absent del món però no de la vida, perquè aquesta, sempre s’encarrega d’empènyer vulgui jo o no. Tant li és com estigui, tant li és com em trobi. Ella marca, es entrenadora neutre, diuen, però jo no m’ho crec. Et fa jugar quan no vols i et retira a la banqueta quan ànsies menjar-te el món. Estic absent, sí! Això mata per dins i per fora. L’absència no em fa lliure, l’absència em fa esclava.



Pintora Helene Miaz

dilluns, 29 de maig de 2017

Dits petits



Em fuig la vida d’entre els dits
i ni la força de les mans pot aturar-la,
penso que tot plegat és un malson
del meu insaciat cervell petit.









Pintura Harumi Hironaka

diumenge, 28 de maig de 2017

No ho entenc!

No ho entenc, senzillament no ho entenc. Amb tants com n’hi havia, havia de ser jo. A mi, que no m’agrada l’esport, com a molt caminar, i sense córrer encara. Jo, que em paro per contemplar i observar. A mi, que m’agrada quedar-me última per veure una visió de tot. M’agradaria saber qui em va donar una espenta per anar directe a ell, o bé em va fer la traveta quan era de baixada i vaig anar-hi rodolant sense aturador. Que algú m’ho expliqui, perquè el que és jo, no ho entenc. Amb tants com n’hi havia, com vaig poder ser jo la que entrés directe a l’òvul fertilitzant.


dissabte, 27 de maig de 2017

Tal vegada...


Algun dia t’explicaré
el que no pots veure.
Tal vegada un dia podré!
Ara, però, t’hauràs
de valdre amb el glaç.
Tal vegada un dia et fons!
Això, però, no ho veure
perquè ja seré lluny de tot.

dimecres, 24 de maig de 2017

Insoluble



Ignorant em sento
quan em pregunto
el que no té resposta,
i quan em sé respostes
que no tenen pregunta
sàvia em reconec.









Pintura Jack Vettriato

diumenge, 21 de maig de 2017

La Mort de l'Amor



Paraules d’amor que se les endur la vida, igual que el vent se’n dur les fulles cap els racons. Paraules d’amor mortes en el aire, invisibles, no escoltades, no vistes ni tan sols acceptades. Paraules d’amor que maten l’amor.

dissabte, 20 de maig de 2017

Santíssim



Estava asseguda en un petit mur davant l’església esperant que sortís el seu amor. Portava esperant més de trenta minuts, començava a inquietar-se, aquell temple no semblava tan gran. Ella estava cansada i va decidir asseure’s una estona. Quan portava quasi una hora observant tot l’entorn sense perdre de vista la porta gran per on havia entrat ell va decidir anar a buscar-lo. Quina sorpresa va endur-se’n quan a l’entrar va veure una estàtua tallada dalt d’un pedestal que era igual que el seu estimat. Un capellà mirava aquella figura bocabadat. Ella va apropar-s’hi i va preguntar-li qui era aquell Sant. El capellà compungit li va respondre que ho ignorava, mai havia vist aquella figura i això que era el rector de l’església. Ella es va quedar sola per sempre, el capellà es va morir sense saber mai qui havia portat el sant i l’estimat mai més va ser vist, havia estat abduït i convertit en Sant per la dimensió de la bona gent no reconeguda.


dimecres, 17 de maig de 2017

Sense tinta...



Tenia al davant un foli negre, però cap tinta perquè les lletres s’hi veiessin, no obstant això, va començar a escriure dels sentiments més profunds que podia tenir. Era el moment, tenia el cervell adormit i el cor despert. Les paraules sortien soles, les emocions s’havien fet amb el bolígraf blau. Va ser el relat més fidel a ella mateixa. El va posar dins un calaix, ella sabia exactament el que hi posava i pel fet que ningú hi veies res escrit no significava que no hi fos.

dissabte, 13 de maig de 2017

Vals buit


Un vals alegre estava sonant. Ella, asseguda en una petita taula del racó mirava els moviments de les parelles que es movien per la pista. Li agradava observar, però també li agradava ballar. Mai havia trobat a ningú per a compartir aquests moments. La seva imaginació va crear a un personatge amb el que rodar per sobre les fustes gastades del vell local. Tot anava sobre rodes fins que la orquestra va parar de tocar i la seva parella de dansa va desaparèixer dels seus braços. Estava una altra vegada sola a la petita taula del racó.

dijous, 11 de maig de 2017

Fina, gris i lladre


Una capelina fina grisosa es va apoderar d’ella. La va atrapar mentre caminava per un carrer transitat de la petita ciutat. No la va veure venir, ni tampoc com la va envoltar. Tan sols sap que es va trobar dins d'una buidor, i res, ni ningú podia alliberar-la. Era presa del seu destí. Estava com una perla dins una ostra; que hi és però ningú ho sap. Aquella maquiavèl·lica “cosa” li va robar un retall de vida que va durar vint-i-quatre hores.


Pintura  Emma Sheldrake