Delit

Quan el dolor es transmuta en alliberament, un sap que ja tot ha passat i que res ni ningú podrà treure-li el nou món que s'obre davant dels seus ulls, on podrà crear noves il·lusions i expectatives. El dolor s’ha convertit en confeti de colors i pluja de petons, la vida agafa un altre caire i les glorietes d'arreu apareixen plenes d’orquestres que toquen sense fre.









Pintor Mark Spain

Efusiva

Li van dir que anés endavant i el que li fes nosa que ho apartés o  bé ho tirés. I així ho va fer, va apartar tot el que no era productiu i va llençar el que li molestava. El problema va venir quan va adonar-se’n que havia tirat una cosa que necessitava. La ràbia i els seus plors no van ser escoltats per ningú, ja que s’havia tirat a ella mateixa i el camió d’escombraries ja havia passat.

Cavitat

Va caure en el parany d’una il·lusió, il·lusió negada. No volia lluitar i no esperava res de res. Es va limitar a entrar al seu món sense paranys, on el silenci era suau, sense espines. La vida havia tornat a fer de les seves, com sempre, juga primer i dóna escac mat quan li dona la gana.

Pintura Erika Craig

Tresor amagat

Volia comprendre, però no li arribaven les explicacions. Volia esbrinar, però es trobava amb tot tancat. Va optar per posar-se una vena als ulls i una mordassa a la boca, i per primer cop a la vida no va sentir. Alliberada de tota emoció externa es va trobar amb el no res. Amb aquesta experiència va adonar-se’n que el que vivia i sentia era el que la feia trobar-se.

Pintura Lucia Coghetto

Sense "càsting"

Veient que res es movia, i cansada d’esperar que alguna cosa succeís, va decidir viatjar al món de les lletres convençuda que hi trobaria vides plenes de sentiments i personatges singulars i estranys. S’hi va submergir tant que fins i tot les lletres es varen haver d’estrènyer unes contra les altres per donar-li cabuda a ella dins la història de la novel·la.

Pintora  Sarah Joncas

Fulls perduts

No tenia remei, era un llibre obert i sense  tapes; ni primes ni gruixudes. Es guiava pel cor i la cagava anant i tornant, però no sabia actuar d’altra manera. Els que l’estimaven la recollien quan els seus fulls volaven en totes direccions; fulls trencats, fulls bruts, fulls cremats... i quan la majoria de fulls havien desaparegut es quedava buida de vida.

Pintura Loui Jover

"Esfumat"

És inútil recuperar el passat, però més inútil és no saber viure el present. El temps no  es pot recuperar, és volàtil. Aprendre això és tota una odissea, però viure-ho és un malson.













Pintura: Clare Elsaesser

Línia recta?!

-Qualifico la vida en la mesura que succeeixen els esdeveniments que ens envolten i no triem, però que ens fan reaccionar vulguem o no, tanmateix...

-Puc fer-li una pregunta?

- Pregunti, pregunti!

- Hauria d’explicar-nos primer què és la vida!

- Té raó! A vegades donem coses per sabudes i no és així! La vida és una línia que té principi i fi per cadascú, menys per l’univers global.

- Ara pla! La vida no és una línia recta, doncs com bé sap està plena de sotracs, muntanyes altíssimes i profunditats exagerades…

- Torna a tenir a raó des de la seva perspectiva. Aquesta línia recta conté tot això, perquè fora d’aquesta línia hi ha...MERCEEEEEEEEEEEEEEEEEE, MERCEEEEEEEEEEE, MERCEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE ...  

Déu meu! Aquest lloro meu sempre em desperta en els millors moments del somni! Maleïda l’hora que li vaig fer aprendre el meu nom. Total ho vaig fer per sentir-me acompanyada i sentir el meu nom dins aquestes quatre parets .... i ara que estava mantenint una conversa interessant va el gamberro i em desperta...i de línia recta no en te RES la vida! CAGUM el lloro i tot plegat. 

Esbós feixista

Quan lluites contra el feixisme sempre topes amb les barres, no les barres de roba sinó les barres de ferro. El diàleg amb cervells autoritaris té una única base;  imposició i prohibició. Els feixistes són els carronyers de l’espècie humana, es retro alimenten de fal·làcies que els ignorants i ments obscenes creuen devotament.

Desafecció

Era una nit clara, la lluna il·luminava els arbres que es veien des de la finestra. Ell dormia plàcidament. Ella estava destrossada; el cor li plorava,  l’ ànima estava desfeta i la ment no l’ajudava en res. Una nit clara a fora i una nit fosca en el seu interior. Els despropòsits havien estat massa pesants i poc esperats. El sol va fer desaparèixer a la lluna, però ni l’escalfor dels seus raigs van poder suavitzar el dolor experimentat aquella nit clara.

Ferits

Ella no l’havia buscat, senzillament l’havia trobat. Era el seu sol, i ell ho sabia . Ella era un batibull d’emocions. Ell l’aguantava. Ella no volia fer-li mal, ja havia patit prou, més els seus impulsos el ferien. Ella s’ ”autoflagelava” perquè per res del món el volia dolgut. Ell la coneixia bé, i en el fons l’estimava tal qual era, però ella ho ignorava.

Temperatura gèlida

Plovia, feia fred i estava cansada. Es mullava, l’abric i la bufanda no l’escalfaven i l’esgotament anava a més. En arribar a casa es va canviar la roba, es va escalfar llet i se’n va anar al llit. Allà ja no es mullava i podria descansar. El fred, però, no se’l treia. No era fred de cos, ella ho sabia, era fred d'ànima. Aquesta fredor, tan sols la podia escalfar l’amor, l’amor que no tenia, l’amor que esperava, l’amor de l’estima, l’amor de vida, l’amor del que parlen els poetes, i que pocs, molt pocs, descobreixen i viuen. Tal vegada, algun dia, només tal vegada, algun dia el trobi.

El fantasma del pànic

En els suburbis de la felicitat hi ha molts guetos . El més gran és el de les il·lusions no viscudes per la por. Allà, els desitjos no complerts es viuen en plenitud i tots ells porten el nom de qui no els ha complert. Hi ha molts de noms, molts. El gueto del costat, que és el del gust no provat, se’ls miren amb un somriure i pensen que els humans que han perdut aquelles il·lusions, han perdut més que el desig, han perdut una vivència per la por a un risc absurd.

Pintura Sergio Cerchi

Penetra'm

Mira’m als ulls, però no em miris els ulls, travessa'ls i contempla amb la ment buida de creences tot el que sóc. Allí trobaràs la resposta que et farà sentir la realitat de mi.

Pintura Romina Lerda

Ressorgir

I per fi els núvols es van dissipar, i el sol va brillar donant una claredat inusual. La fruita podrida va caure, la verda restava a l’espera i la madura...la madura va fer la feina que li corresponia; donar aliment a qui el necessitava per seguir endavant.

"help"

Crec que el que vivim en aquest món és una pel·lícula muntada per l’univers. Nosaltres som els protagonistes inconscients de les històries. Això sí, el guionista te una sorna que no se l’acaba. A l’espai deuen haver-hi unes cues impressionants per poder veure com ens en sortim de les bromes que ens gasta el que dissenya els arguments. Tot plegat fa pena i desperta tendresa, som vulnerables i ens creiem forts.

Eren grogues

El roser havia fet florir dues roses grogues, una de gran i bonica i l’altra petita i descolorida. La petitona es va morir, la gran també. Hem de viure de ple la resta del temps que ens queda, ja que la vida va seguida de la mort.

"EL" terminació

Observava la baixada del sol de la tarda, ho feia des del gronxador de la terrassa. No pensava en res, tan sols mirava. De sobte va notar uns braços que l’acollien càlidament. Allà, però, no hi havia ningú. Tot seguit ho va comprendre, una ploma blanca es va allotjar sobre la manta que li tapava les cames.

Desamor

Mentre li acariciava l’esquena, cantava interiorment una cançó que va aprendre de petita, li evocava records d’amor de la infantesa. Per moments va desaparèixer del lloc i es va trobar amb el somriure de la  senyora que li va fer viure una infància  diferent i gratificant. Va tornar a la realitat amb mirada trista: ni era aquella època ni ell desprenia amor.

Esquirolets

No puc beure del sant grial, perquè aquest m’ha estat vetat, no per independent sinó per republicana. No tothom està preparat per beure i viure la llibertat en tots els seus aspectes, sobretot a qui té por d’ell mateix, negant-se així una oportunitat per renéixer.

Mostres d'amor

Quan el matí et somriu, la tarda et pica l’ullet

i la nit t‘embolcalla de pau, saps que estàs acollida 

pel sol i protegida per la lluna. Les pors dels altres 

no t’arrastren i la vida et dona la benvinguda.

El fet, no la causa

Havien sortit de bon matí, ell ben despert, ella mig adormida. El trajecte no era massa llarg, el sol il·luminava amb potència amagada, total no hi havia sol tampoc, estava ennuvolat. Ella només frisava per un tallat ben carregat, ell passava de llarg totes les àrees de servei. Ella les veia passar com si marxessin a tota velocitat en direcció contraria. Per molt que ella rondinés, ell tirava carretera amunt. Aquí va descobrir que per poder fer un tallat només calia tocar-li els collons, literalment. Va funcionar, però aleshores ella ja estava ben desperta i sense haver pres el tallat.

1-O / 21-D

                                                                 1-O    =  Porra al canto !   

                                                                 21-D  =  Urnes !   

                                                                 22-D  = Hòsties segures !

Balcons vius

Obrir les balconades de l’ànima et fa veure que pot existir un món, el teu, ple de coses que et manquen. Quan aquestes resten tancades fins i tot amb llisquet, no hi ha cap probabilitat de que entri ni un bri d’aire fresc i net. Tancar-se és el somni de la ment, on ella et fa de tot i més, i a sobre, et fa veure que té raó.

Tres discòrdies

Quina culpa té la ment que el cor sigui tan apassionat i l’ànima sempre estigui a favor del cor. Quina culpa té el cor que l’ànima el segueixi i la ment el bloquegi. Quina culpa té l’ànima que la ment sigui tan humana i el cor tan espiritual. Quina culpa tinc jo de tenir aquest tres blocs discutint-se a diari.

L'acompanyant

Es van posar a caminar muntanya a munt. Ella, rovellada com estava de temps de quietud, va tornar a experimentar la grata sensació de l’aire, les olors i les sensacions oblidades. Va aguantar estoicament fins arribar al cim. Allà es va trobar a ella mateixa i les seves il·lusions. Mentre baixava per tornar al punt de partida va entendre que no era el caminar que feia sentir-la viva, sinó la companyia d’un silenci respectat per l’acompanyant que l’havia escollit per viure aquell retall de vida.

PP-PSC-C'S

Entendre, aquesta és la qüestió, entendre i assimilar és tot el que necessita un ésser humà. Però no, ells el que fan és opinar, opinar i opinar, per sentir-se oients d’ells mateixos, ja que el que diuen, ho escolten, sí, però tampoc ho entenen per manca d'arguments sólids per defensar-ho.

Becs...

Quan els polítics feixistes, estat totalitari, volen tapar els seus pecats, les evidencies entorn d’ells es multipliquen com flors, perdurant aquestes en la memòria de qui no les arranca sinó de qui les rega per a no oblidar el que realment són: cervells infectats per paràsits putrefactes.

Granets catalans

Sóc un petit granet
enmig de molts granets,
però quines muntanyes
més grans i fortes
fem els petits granets
enmig de les tempestes.
Ignorar als petits granets
és un insult als nostres drets.

La senzillesa del 155

Unió Europea:

No perdre el deute pendent: Permetre Dictadura!

Espanya:

Quedar des”pollat” de màscares i mostrar-se tal qual és: Feixisme!

Catalunya:

Declaració de la indepèndencia: República Catalana!

Observem?

No sabia què havia passat, només sabia que havia passat. No sabia el com, nomes sabia el fet. Va indagar i es va trobar amb un mur infranquejable. No podia accedir a cap informació que l’ajudés a entendre el com, però a través del fet va arribar al com. - I com? - Doncs perquè el fet parlava per si sol, només calia observar-lo i allà hi havia trobat la clau. -Quina clau?- La del com! Per entendre, tan sols cal observar.

Grams i mesura

Quants grams són necessaris per a ser una estona feliç? Li va preguntar ella a ell. Ell, aclaparat per la pregunta es va quedar immòbil mirant a l’horitzó, on unes muntanyes estaven banyades pel sol del matí. Tu creus que la felicitat es pot mesurar? Li va preguntar ella a ell. Ell immers en la primera pregunta es va girar observant-la amb els ulls brillants i un petit somriure. Ella amb la tassa de cafè encara fumejant se’l mirava esperant les respostes. Però aquestes no van arribar, no van arribar perquè ell, ell no ho sabia. 

Dues de moltes

Tinc dues amigues, una és vaga i indolent i l’altra n’és eixerida i treballadora. Una viu en un món planer, sense cap vestigi de sots. L’altra viu en un món abrupte, ple de muntanyes. Totes dues, no obstant, diuen que la vida s’ha de viure. Però cap de les dues ha entès res, ja que encara desconeixen que la vida és per a participar-hi i sentir-la en totes les seves facetes.

Sense llum

Importants sumes de sensacions inespecífiques em bolquen a l’abisme del no saber, pel fet de no tenir, i no rebre pel sol fet de no existir. Tal vegada, només tal vegada apareixerà una font de donar, això sí ,buida de prejudicis i pensaments.

Mal dia...molt mal dia

Estava cansada i esgotada. Havia tingut un dia difícil. No hi era per a ningú. Havia desconnectat el telèfon, apagat la televisió i quan anava a apagar el mòbil rep un missatge amb una cançó que la va fer plorar d’amor. Quan va respondre el missatge preguntant si era per a ella la cançó i si era ell el que parlava, la resposta es va fer esperar i aquesta va ser: Perdona, m’he equivocat. Realment aquell dia no era el seu dia.

Turment

La pèrdua més dolorosa 

és la que s’allunya però 

encara la pots tocar.

No tothom en sap

La foscor més gran de tot ésser humà és no sentir-se estimat, mentre que la llum més brillant és estimar. Quan s’ajunta la foscor i la llum, guanya la llum del qui estima, mentre que la foscor perd tota probabilitat de veure i viure.

Felip Vi

Nen amb estudis i com a única experiència la de saber de tot sense haver aprés res. Fill de pare follador i mare immòbil de postal. Nen “español” que com deia Machado “españolito que vienes al mundo te guarde Dios”. Gràcies a tu Felip Vi, serem lliures.

La D i la M

Estaven soles, plenes d’amor i un somni diferent pel qual lluitar. Totes dues van quedar ferides i tocades per l’absència d'estimació rebuda. Tant una com l’altra van experimentar al mateix temps qui les volia i qui no.  Elles eren la Democràcia i la Mònica, i realment no estaven boges sinó que eren pura passió.

Per tu i per mi

Sé que estaries pendent de totes les notícies. Sé que em trucaries dient el que has escoltat. Sé que estaries contenta amb tot el que està passant. Sé que m’explicaries coses que vas viure en aquella època semblant a aquesta. Però el que més sé és que series la primera en ésser-hi. Et van estroncar la infància. Et van fer viure amb conviccions que no t’agradaven. Eres avançada però et van tallar les ales. Però jo, MARE, votaré per a tu.

Ets sense ésser

Viure en el no res,

vivint en el tot,

és la paradoxa

dels sentiments.

La "meiga"

Vivia en un indret petit i molt acollidor. Era la “meiga” del bosc. Tothom hi anava quan necessitava recuperar-se d’alguna cosa “dolenta” que li passava. Un dia s’hi va presentar una noia que volia un servei molt especial, esperant que ella la pogués ajudar. La “meiga”, després d’escoltar-la amb molta atenció, va estar uns moments amb silenci, moments que a ella se li van fer interminables. Després es va aixecar, va passar per davant de la noia tot indicant-li que la seguís. Quan van estar en el portal de l'entrada, la “meiga” li va dir directe i sense preàmbuls:— Tu no necessites això que em demanes! L’únic que necessites és trobar una ànima com la teva per a poder gaudir d’aquest món. El que et passa no és una maledicció sinó un do. La noia, va marxar amb el cap jup, no hi havia res més a fer que esperar.... L’únic que l’hi havia demanat és que la desposseís del fet de sentir tant i tant profundament.

Sentits estroncats

Quan el món es torna aspre, la vida es desequilibra. I quan això passa, els colors es tornen símbols, les aromes s'inhalen com tufs i els sons externs esdevenen en ganivets afilats.

Realitat

No accepto cap dolor gratuït que no sigui meu, tanmateix deixo entrar qualsevol alegria que no em pertanyi. Escollir és un dret, rebutjar és un deure, i tant l’un com l’altre una obligació per a fer de mi una persona millor.

Ales perdudes

Quan has sentit les ales per poder arrancar el vol que tan esperaves, t’arriba de cop i volta “el toque de queda” i les tornes a arronsar i guardar, el cor s’esquerda, el cos pateix i la resta s’esmicola en bocins petits, que ni tan sols una bona lupa pot recuperar.

PROU! (P.A.S.)

No és fàcil quan no vols sentir tant i veus que no hi pots fer res, gens fàcil. Com fer entendre el que sents, el que perceps, el que és sinó hi ha paraules per descriure-ho. Et preguntes com pots haver arribat fins aquí amb els que has patit i també amb el que has rigut, ja que no hi ha terme mig. L’interval entre un i l’altre és pau, és tranquil·litat total envers a tu i al món, però aquesta pau desapareix a la mínima olor, a la mínima nota musical, a la mínima percepció d’un bé o d’un mal. Passes la infància no entenent el que et passa, la adolescència amagant el que sents i palpes, i la maduresa acceptant el que ets. T’han etiquetat com a “rara”, “tontaina” i “especial”, encasellaments difícils d’esfondrar, però arriba un punt on dius: —Prou.!. I aleshores és quan t’ho emportes tot per davant i vas a recollir els trossos que has anat perdent per la vida i els recompons, i ja et dona igual tot. Solament vols ésser tu mateixa en tot moment i ja no permets més catalogacions, i vius com saps, com pots i a la deriva o bé a un port segur.

Patíbul

La raó entra, des de l’exterior, quan la bogeria supera els límits suportats. Una dosi de realitat s’apodera de l’esperit que anava passat de voltes i cau en picat dins la vida modelada, usada per sortir airosa de tots els tràngols viscuts. La guillotina sempre està a punt per tallar les ales a qualsevol ésser que no combregui amb la resta.

Indicis rebuts

Amb les mans a la cintura, es movia gràcilment per la terrassa seguint el ritme d’una cançó que sortia de casa del veí. Abstreta i segrestada per la música seguia ballant i rodolant en el seu eix, era pura felicitat. La veïna del davant la mirava atònita. Ella  no va saber mai que havia estat observada, però entrada la nit i recolzada a la barana va veure a la veïna d’enfront ballant amb follia en el menjador. Va pensar que en el fons molts eren com ella en la intimitat, l’únic que ignorava es que la veïna va apreciar indicis de felicitat en les gestes d'ella i al vespre ho va voler provar. Estava anhelada de tan preuada sensació.

Una entre tantes

Era una més de totes les que hi havia al voltant de la taula de pedra desgastada. Estaven totes juntes i es movien gràcilment amb les notes del vent que bufava subtilment. Totes elles anaven al mateix ritme. No es diferenciaven una d’altra, però ell es va fixar solament en una. Sense saber el motiu que l’havia fet fixar-se en ella, va apropar-s’hi, i acostant els seus llavis a la suavitat del seu vestit, va notar la fragància que desprenia. Ella, com les altres ni es va immutar, seguia dansant amb moviments elegants. La parella d’ell, estava observant-lo. Quan ell es va girar i va veure la mirada penetrant d’ella s'hi va acostar i li va dir que havia passat el mateix que li havia passat amb ella. Estava envoltada de belleses quan la va conèixer però ell només va tenir ulls per a ella, el mateix li havia passat amb la rosa blanca dels rosers que envoltaven aquella taula vella de pedra i oblidada.

Pintor Renoir

Intromissió

Caminava a prop del mar, descalça. Va passar per darrera d'un home assegut en una roca mirant la immensitat del mar.

—Que busques? —Va dir ell en veu alta.

Ella observant que no hi havia ningú més a prop va suposar que li preguntava a ella.

—Si m’ho diu a mi, li diré que res!

—Mentidera!—va respondre ell.

Aquella afirmació li va tocar la fibra i es va plantar en front d’ell.

—Si et poses al davant meu em talles l’energia que em proporcionen les onades—va dir sense miraments.

Ella, perplexa per la situació es va apartar i se li va posar al costat.

—No em digui mentidera quan realment no busco res. Solament passejo.

—Seràs capaç de dir-me alguna veritat o bé seguiràs amb les mentides.

Ella no va dir res, pensava qui era aquell personatge que l’estava tractant de tal manera, i més sense conèixer-la de res, i atrevint-se a entrar en el seu món. Va decidir allunyar-se de la mateixa manera que s’hi va apropar, a poc a poc i en silenci.

—Et desitjo de cor que trobis el que necessites. No et serà fàcil. L’amor pur no és a l’abast de tothom.

Ella va seguir caminant amb llàgrimes regalimant galtes avall.

Pintor Victor Bauer