—Besa’m, però no prenguis mal—va dir la Maria a en
Josep.
—No entenc perquè em dius això, si saps que
sóc el marit ideal—va respondre en Josep amb veu suau i tranquil·la.
—Marit sí, Josep!
Ideal...ideal...ideal...
—No acabis la frase Maria, que
et veig venir!
—Vols dir Josep? Si no vas
veure venir el colom—va dir la Maria amb sorneguera.
—No era un colom Maria, sempre
estem igual, era l’esperit Sant.
—Esperit sí, però Sant?
—Ja hi som! Parem aquí Maria!
—va dir en Josep amb la mosca al nas, ja.
—Així ja no seguim amb l’acte
amorós Josep?
—No! M’ha entrat mal de cap!
—Vols una aspirina?!
—Una copa de conyac vaig a
prendre’m!
Quan va ser fora de
l’habitació la Maria sabia que era el marit ideal...ella no tenia que posar mai
l’excusa del mal de cap ja què sempre era ell que acabava tenint-ne de veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada