dilluns, 22 d’agost del 2016
dissabte, 20 d’agost del 2016
diumenge, 14 d’agost del 2016
LLIURE
El pitjor de saber, és quan descobreixes
que el món no és com te l’han fet veure.
El millor de descobrir, és quan saps
que no ets;“tonta” ni “inadaptada”,
sinó un ens amb pensaments diferents,
propis i una força interna que restava
adormida per circumstàncies “virals”
dels propis humans i cervells quadrats.
divendres, 12 d’agost del 2016
Els plors de les Perseides
Per primera vegada en molts
d’anys tenia vacances el dia de la famosa pluja d’estels “Les Perseids”. Estava
eufòrica perquè just aquest any també hi hauria una visió clara, sense núvols i
una temperatura que la permetria jaure a la terrassa sense acabar amb dolor a
les extremitats per la humitat. Va decidir regalar-se la nit, no va quedar amb
ningú i va fer una molt bona migdiada. El son, no la sorprendria enmig de la
il·luminació que es veuria a partir de les dues de la matinada.
Havia arribat el moment, eren
tres quarts de dues de la matinada. S’havia preparat l’hamaca i una manteta
prima per gaudir del seu cel, aquell cel que cada nit abans d’anar a dormir la
captivava. També s’havia preparat un piscolabis i va treure de la nevera una
ampolla de cava ben fresca. Era una ampolla que havia sobrat d’una festa a la
que havia anat la setmana passada. Va omplir la copa i mirant enlaire va
brindar en honor al cel per la meravella que li proporcionaria en pocs minuts.
Una llum potent i forta la va
trasbalsar. Se’n feia creus del que estava veient. El cel fosc i els estels
havien desaparegut i un cel clar amb un sol potent havia aparegut. Alterada i
confosa va mirar el seu entorn, era de dia, les gavines cridaven i el
piscolabis estava intacte junt amb l’ampolla de cava. Allà, amb el cul a la
hamaca i observant el panorama, va deduir que la havien abduït. Es va llevar
d’un salt i es va buscar punxades al seu cos, sobre tot al darrera el clatell.
Res, no hi havia res. No li feia mal res. L’últim que recordava es que va beure
una copa de cava... L’havien abduït! Ho tenia clar! Tal vegada les punxades no
eren visibles! Va anar en direcció al bany pensant que ningú la creuria.
L’havien abduït! Davant el mirall, es va preguntar; Què coi li haurien fet?
Quan va baixar la vista per obrir l’aixeta i refrescar-se, va veure dins la
pica el cartró del medicament que s’havia pres cap a la una per el mal de cap.
El va agafar per a desar-lo i la seva ment es va aturar mentre el seu cor es va
accelerar. No eren les pastilles del mal de cap, eren les pastilles de la seva
gossa que encara guardava, després de la seva mort feia dos anys...i no se
n’havia pres una, sinó dos...i a sobre estaven caducades...
No va veure la pluja de llums
del seu estimat cel, però si que va veure la pluja de punxades, aquest cop visibles,
que li clavava aquell metge mentre l’esbroncava de mala manera. No l’havien
abduït, s’havia auto-abduït, i amb això
sí que la creurien.
dimecres, 3 d’agost del 2016
Senderi...sme
La Merla havia sortit a passejar per conèixer una mica l’entorn.
Feia poc que estava en aquella contrada i tenia ganes de veure els seus
paratges. Va endinsar-se cap un bosc cuidat i net i va anar agafant petits
caminets amb encant. Estava meravellada amb aquells paratges verds i frescos.
Quan va decidir tornar, va adonar-se que no sabia per on fer-ho. Va agafar un
camí que la va portar a una pista forestal i en aquell precís moment va veure
un home vell que avançava cap a ella.
—Disculpi’m bon home! Es que m’he perdut!
—Està segura senyoreta? Com és diu?
—Merla! Em dic Merla!
—Ho veu dona com no s’ha perdut, sap perfectament qui és!
L’home vell va seguir el seu camí, mentre la Merla amb
cara de “poker” es va quedar estupefacte.
Un cop va poder reaccionar, va seguir la pista forestal
en direcció contrària d’on venia aquell home. Al cap d’un quilòmetre es va
creuar amb un pagès.
—Disculpi’m senyor! Es que m’he perdut tot passejant.
—D’on ve?
—Del poble La Creu.
—I cap on va?
—Doncs altre cop cap al poble!
—Així no s’ha perdut senyoreta! Sap d’on ve i a on va. Hi
ha molts que ja els agradaria saber-ho tot això.
El pagès la va saludar amb el barret i va seguir el seu camí.
La Merla se’n feia creus del que li estava passant. Mentre estava cavil·lant, va
sortir un home de mig del bosc.
Ella, escamada per les respostes d’aquells vilatans va
saludar l’home amb un “bona tarda” i va seguir per la pista. L’home la va
observar i la va cridar.
—Sí?!
—La puc ajudar senyoreta?
—No gràcies, moltes gràcies, faig la passejada de cada
dia!—va respondre-li ella amb fermesa. No estava disposada a tornar a escoltar una
altra resposta filosòfica.
L’home mirant-la de reüll, quan ella li va donar l’esquena
per seguir el seu camí, va afegir:
—Me n’alegro senyoreta! La gent es sol perdre per aquest
boscos.
La ràbia la va fulminar
per dins, però l’orgull la va fer caminar hores i hores.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)