Molt negre tot plegat

Aquesta és la petita història d’una monja i un gat negre. La primera vestia de negre per convicció, l’altre era negre de naixement. Tots dos passaven moltes estones junts a l’hort del convent. Una novícia els observava des d’un finestral. Feia dies que s’havia fixat amb ells dos. Un dia sortint de les matines la nova monja es va creuar amb la monja de l’hort i no va poder estar-se’n d’aturar-la.

—Bon dia! Sóc nova aquí, em dic Milena!—va dir-li la jove.

—Molt bon dia Milena, jo em dic Sile, Sor Sile—va respondre educadament la monja de l’hort.

—M’agradaria fer-li una pregunta si no li fa res Sor Sile.

—Endavant, si sé respondre’t estaré encantada.

—Fa dos dies que l’observo treballant a l’hort junt amb un gat negre...

—Sí, és un gat que va aparèixer fa uns anys i s’ha quedat a viure aquí. Li vam posar “Negre”...poc original, ho sé! Però digues, digues, que volies preguntar-me?

—Doncs que he observat que vos li parleu i ell l’escolta molt i l’observa quan li senyala les tomateres, els enciams...

—Jo parlant amb el gat? No t’hi deus haver fixat bé Milena. Els gats no parlen, impossible mantenir-hi una conversa.

—Perdoni Sor Sile si l’he ofès amb aquesta observació—va dir un xic compungida la novícia.

—No, i ara, no m’has pas ofès!

Després de seguir cadascuna el seu camí, la monja nova va pensar que tal vegada havia estat agosarada dient-li allò a aquella pobre monja treballadora de l’hort. Els seus pensaments, però, van aturar-se en sec quan va escoltar a Sor Sile que la cridava. Ella es va girar.

—Milena! .... No parlo amb el gat, parlo amb les plantes de l’hort. Elles si que parlen i mantenim converses amenes i molt entretingudes...però el gat? Els gats no parlen, Quina ximpleria!

Il·lustració David G. Forés