Aquella mossa de l’àtic ballava per tota la terrassa sense prejudicis
ni vergonya. Gaudia d’allò més amb la cançó C’est
si bon, era superior a ella quan l’escoltava. Desapareixia del món terrenal
entrant a grans passes dins d’un èxtasis amb la veu i la música de Maximiliem Philippe.
Els veïns ni s’adonaven de la llibertat i el cel que habitaven a sobre dels seus pisos. Ells tan sols sabien que allà dalt el vent
bufava fort, la pluja ho inundava tot i que era molt alt.
Il·lustració Brett Lamb
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada