 |
| Mike Lowe |
Existia fa molts anys un “bruix” que era molt sol·licitat
per la diada de Nadal. Bé, tan sols treballava aquest dia, la resta de l’any
vivia en completa solitud. Però, de fet, mai estava sol, sempre l’acompanyaven
les seves idees, els seus pensaments, els seus anhels, la seva saviesa que no
era poca ans el contrari. La gent venia de molt lluny per demanar-li pocions
específiques. Durant tot el dia de Nadal hi havia cua davant la seva humil
barraca que obria les portes a les 12h de la nit de la Nit de Nadal i les
tancava a les 12h de la nit del dia de Nadal. Eren les 24 hores de l’any que
tenia contacte amb els humans. Tothom sortia d’allí dins amb un potet petit de
terrissa ple del líquid màgic que en faria realitat les seves demandes. No
donava cap poció que tingués res a veure amb diners, ni res material. Totes les
pocions eren per a curar mals i dolors, tot i que ell feia els beuratges per
aconseguir-ho tot. Però, la primera vegada que ho va concedí, la vanitat va fer
estralls en aquelles bones persones i es va prometre no concedir-la mai més. Un
any de la Nit de Nadal la porta no es va obrir. Les persones que esperaven van
trobar-ho d’allò més i després de trucar la porta amb insistència i sense que
el “bruix” respongués van entrar i se’l van trobar mort a la butaca de davant
la llar de foc apagada. Amb la seva mort van desaparèixer totes les seves
pocions. Els potets eren buits, era com si amb ell s’haguessin mort els líquids
miraculosos. Amb el temps es va deixar de parlar d’aquell magnífic “bruix” i les
seves pocions. Va morir vell i rodejat
de res. No obstant, ningú sabia que el “bruix”
era immortal i el que havien trobat
mort en el butacó tan sols era la carcassa d’un home vell . Ara, però,
en gaudien d’ell els follets i les fades del bosc....aquests que ningú hi acaba
de creure i que diuen que no existeixen.
