Arranjament exclusiu

Aron Wiesenfeld

No sempre estava disposada a obeir ordres, n’era rebel de mena. La seva lluita variava des d’un trist petó a una gran ofrena. Actuava segons es sentia atreta, el seu inconformisme era conegut per tots, tampoc la podien provocar perquè ella els calava en un tres i no res. La mare, la germana i la tia l’admiraven, però no així el pare, l’oncle i l’avi. Aquella família estava dividida envers l’actuació de la Peki. Quan va créixer més, en tots els aspectes, va prendre una gran decisió, va posar fi a la seva vida amb una dosi d’alcohol i somnífers(no volia patir en el transit). Una única nota va deixar:  “Inclús amb el dret a viure em rebel·lo, i l’agafo perquè em pertoca des del dia que vaig néixer”. Més avall amb lletra petita va afegir: “Ho sento, però m’estimo, Peki”. Des que va marxar, les pica-baralles familiars van continuar envers ella, però aquesta vegada la mare, la germana i la tia no ho entenien, en canvi el pare, l’oncle i l’avi ho havien entès a la perfecció.