divendres, 6 de desembre del 2013

Escrit en fosc



Com la nit més fosca, resten esperant
a l’escriptori fulls negres igual carbó.
Una història vull escriure-hi, però
la tinta que la fa aflorar no s’hi veu.
Cercar una ploma de matisos clars
he volgut, mes no l’he trobat. Com
donar vida a un relat quan el destí
no li permet l’existència? Parlava
el conte de la unió entre una sirena
i un tauró en aigües profundes, on
tot era salat i faltat de claror.

dijous, 5 de desembre del 2013

Quina de les dues?



Separats en dos habitacles reduïts,
havien de decidir la seva fortuna.
Sobre la taula un paper en blanc,
al cim del full un bolígraf blau.
Devien escollir quina porta triarien;
una, obria a l’àngel del benestar,
l’altra, al dimoni de les mil pestes.
No tenien opció de parlar i estaven
aïllats per passar la gran prova.
Ella, va asseure’s tot contemplant
el foli i en breus segons va escriure
el que li havien demanat. Sabia
Laura den Hertog
que era arriscat però no tenia
alternativa. Ell, va començar a moure’s
per la petita estança, estava nerviós,
volia passar la seva vida al costa d’ella,
l’estimava i no volia fallar. Va intentar
posar-se al seu cervell per esbrinar
el que posaria ella, però estava
massa nerviós. Cada una de les dues
portes li semblava un parany difícil
d’esquivar. Després d’una hora
de reflexió és va decidir pel que
li dictava l’instint. Els daus eren tirats,
el futur de la parella estava decidit.
Van passar la resta de la vida junts!
Ell va posar “la porta dreta”, ja que
després de moltes cavil·lacions
va arribar a la conclusió que tries
la que tries seria la bona. Confiava
plenament en ella. Ella, va anotar
“la porta que triï ell”, ja que sabia
que ell, sens dubte, en triaria una.

dimarts, 3 de desembre del 2013

El pes de la pena



Aquella noia caminava amb el cap baix,
les mans a dins la butxaca de l’anorac
i avançava a poc a poc per la vorera
dreta d’un carrer estret. D’un portal,
com una revolada de vent, en va sortir
un noi que se la va endur per davant,
quedant encastats en un munt de cartró

Andrea Carrillo

que hi havia davant del portal. El noi,
després de l’atordiment i,  amb un trenc
al cap que li feia baixar la sang
per la galta esquerra va voler ajudar
a la pobra noia a llevar-se, però
aquesta no va reaccionar. L’espant del noi
va anar en augment i els seus crits d’auxili
es van fer sentir en aquell carrer estret.
Dues persones s’hi van apropar. El noi
els hi senyalava a la jove que estava
enmig dels cartrons, mes els dos bon
homes no entenien res del que els hi deia
aquell jove; allà, tan sol hi havia cartrons
escampats amb la figura d’una jove dibuixada
a sobre. Li van fer veure que la jove que veia
era una pintura, que no era real. El noi, estorat,
es va deixar caure al terra, no entenia res,
ell va sortir com una bala de casa i va topar
amb una persona. La noia amb les mans
dins l’anorac acabava d’arribar al final del carrer
i va desaparèixer entremig de la gent que hi havia
a la plaça del final del carrer estret. Aquell
noi havia envestit la pena tan gran que duia
carregada la noia darrera les espatlles. Ara ella
sense saber el perquè es sentia més alliberada.
Sobre els cartrons havia quedat impresa la forma
de la noia en tonalitats fosques junt amb la sang
del jove que va acabar amb quatre punts al cap.




diumenge, 1 de desembre del 2013

Desvirtuada



Em varen dir que no tenia virtut, aleshores
vaig preguntar on la podria aconseguir.
Christian Krogh
Em van respondre que no es venia, tan sols
s’intercanviava. Vaig dir-los-hi que jo no
posseïa res,  i em van contestar que la virtut
era una virtut i només es podia bescanviar
per una altra virtut. Jo, més confosa que mai
vaig enunciar que si m’havien dit que no tenia
virtut, com és que ara necessito de la virtut
per poder obtenir virtut. Em van exposar
contundentment que jo sí que tenia una virtut.
Quina? Vaig exclamar! La virtut de no tenir virtut,
em van dir. Aquí ja em vaig ensorrar i vaig cridar
al quatre vents que si havia viscut fins ara sense
la punyetera Virtut, també podria seguir vivint
sabent que la virtut és un cercle tancat on
només hi tenen cabuda els virtuosos de la virtut.