Aquella noia caminava amb el cap baix,
les mans a dins la butxaca de l’anorac
i avançava a poc a poc per la vorera
dreta d’un carrer estret. D’un portal,
com una revolada de vent, en va sortir
un noi que se la va endur per davant,
quedant encastats en un munt de cartró
 |
Andrea Carrillo
|
que hi havia davant del portal. El noi,
després de l’atordiment i, amb un trenc
al cap que li feia baixar la sang
per la galta esquerra va voler ajudar
a la pobra noia a llevar-se, però
aquesta no va reaccionar. L’espant del noi
va anar en augment i els seus crits d’auxili
es van fer sentir en aquell carrer estret.
Dues persones s’hi van apropar. El noi
els hi senyalava a la jove que estava
enmig dels cartrons, mes els dos bon
homes no entenien res del que els hi deia
aquell jove; allà, tan sol hi havia cartrons
escampats amb la figura d’una jove dibuixada
a sobre. Li van fer veure que la jove que veia
era una pintura, que no era real. El noi, estorat,
es va deixar caure al terra, no entenia res,
ell va sortir com una bala de casa i va topar
amb una persona. La noia amb les mans
dins l’anorac acabava d’arribar al final del
carrer
i va desaparèixer entremig de la gent que hi
havia
a la plaça del final del carrer estret. Aquell
noi havia envestit la pena tan gran que duia
carregada la noia darrera les espatlles. Ara ella
sense saber el perquè es sentia més alliberada.
Sobre els cartrons havia quedat impresa la forma
de la noia en tonalitats fosques junt amb la sang
del jove que va acabar amb quatre punts al cap.
