Les
llavors plantades a les roques blanques
del
paratge del darrera de la casa, havien brollat.
La
gent del poble que la va difamar amb el mot
de
“loca” abaixava el cap quan se la trobava
pels
petits carrers del poble. La Selda, amb paciència,
 |
| Toni Salerno |
havia
anat introduint minúsculs grans a les imperceptibles
ranures
d’aquelles pedres blanquinoses. A la primavera,
unes
branquetes fines van començar a manifestar-se
per
tots els granits. Les flors que van aparèixer dies
més
tard van il·luminar tot l’indret amb els seus estigmes
transparents
i forts com una roca. La “loca” amb la seva
obsessió
de fer alquímia no va preveure’n el resultat final.
L’energia
que enviava el sol a aquelles flors tan exòtiques
s’ajuntava
amb l’energia que les pedres van aportar, per la
qual
cosa unes petites explosions es van anar produint
indefinidament
durant tota l’estació. Ningú si va poder
apropar,
perquè el volum de roques petites i esmicolades
que
sortien volant en totes direccions s’incrustaven a tot
el
que trobaven en la seva trajectòria. Tots aquells que
la
van difamar i despès ajupien el cap quan
la trobaven,
ara,
l’increpaven. Però cap d’ells, ni tan sols un, es va voler
informar
de tot aquell procés eixelebrat i la història
va
acabar essent una llegenda amb el pas dels anys.
Els
noms de tota aquella gent no van perdurar, en canvi
el
de la “loca” sí. Ella va donar vida a una bona narració
de
vora el foc a les nits d’hivern i a les tardes d’estiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada