 |
| Amparao García López |
Em fan por els tremolors
d’aquesta ànima meva.
Em clama el que no tinc,
i vetlla constantment
per no desintegrar-se
en no comprendre res
de la solitud sota el sol
imponent d’aquest orbe.
Els mots són petonts o espines com les gotes de pluja sobre la cara...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada