Va
sortir de casa d’una revolada. Quan va ser al carrer va veure un banc, on un
til·ler
hi feia una bona ombra, i s’hi va acomodar. Alguna persona que altra la
saludava, ella els hi responia amb un petit somriure. Un veí del bloc de pisos
on vivia, en veure-la s’hi va apropar i tot saludant es va asseure al seu
costat.
—Bon
dia Bel! Com anem?
 |
Camila Rospigliosi Suárez |
—Que
tal Jep?
—Estàs
gaudint d’aquest magnífic dia?
—No,
la veritat es que estic esperant, Jep.
—Doncs
has triat bon lloc per l’espera.
—Sí!
Tan punt he vist el banc i l’ombra que l’acompanya he decidit asseure-m’hi.
La
conversa entre ells dos es va allargar una mitja hora bona. En Jep, intrigat,
va fer-li un petit comentari.
—Caram
Bel! Si que tarda la persona a qui esperes...
—No
Jep, si jo no espero a cap persona!
—Però...
Si abans m’has dit que estaves esperant.
—Exacte!
Però el que estava esperant es que em passessin les ganes de netejar les
rajoles de la cuina. I... sembla que ho he aconseguit. Ara ja no en tinc ganes!
Gràcies Jep! Me’n vaig a fer el dinar que aviat arribarà la Teresa..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada