però a
cada pas deixo un món
que no
tornaré a viure per molt
que
m’ho proposi.
Pas a
pas engendro un present
amb il·lusió,
que no és futur
del
que podria ser, sinó prematur
del
que em proposi.
Els mots són petonts o espines com les gotes de pluja sobre la cara...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada