dilluns, 26 de novembre del 2012

HOLA!


—Hola!—va dir ell.
—Hola! Ens coneixem? —va respondre ella.
—No, no crec...
—Ah! Com que em saludes!
—T’estranya?— va preguntar ell.
—Una mica, la veritat!— va dir ella.
—Per què?
—Estic acostumada a que em saludin les persones que em coneixen tan sols.
—Quina tonteria!—va exclamar ell—Tenim la gran sort de comunicar-nos amb la llengua del país i no ho aprofitem...
—Home!—va dir ella—Si anéssim saludant a tothom pel fet d’usar la mateixa llengua pararíem tots bojos, i aleshores no hi hauria temps de poder observar. La comunicació també pot ser no verbal, saps.
—I tant que ho sé! Però t’has oblidat d’un petit incís...
—Ah sí? Quin?— va preguntar ella.
—Que estàs recolzada a la porta del meu cotxe...i no puc entrar, i sí no et saludo, seria molt brusc per a mi donar-te una empenta per apartar-te...i ja no dic per a tu.
—Oh! Oh! Oh!
—Vols prendre un cafè?— va preguntar-li ell.
Han passat 25 anys des de la salutació, i avui celebren les “noces de plata” en un petit restaurant anomenat “Saluda’m”.