La fonètica
és el so del cervell,
ell, el cau
de la caixa de Pandora.
Tota lletra que hi anida és el cultiu
macerat pel
posseïdor . Desgavell
desbocat de
cercles i pals dansaires,
prototips afuats i línies obliqües.
El senderi
cerca els mots adequats
entremig del
sarau que hi habita sempre
per les
lletres soltes i diferents.
Quan la fita
s’aconsegueix, els signes
cobren veu i
ens donen el significat
que només el
pensament ha produït.
2 comentaris:
Ostres Mònica!!El teu escrit l'he trobat una mica enrevessat, però un cop llegit 2 ó 3 vegades,-potser soc una pel curt-,logres que tot tingui sentit.Molt be i enhorabona pr la teva la manera de fer.
Gràcies Miquel! Tinc una amiga, que diu, que mai havia entés la poesia i que ara gràcies als meus enrevessaments la comença a entendre...de tan llegir-los ;-)
Publica un comentari a l'entrada