Ballava pel
cim de les notes
de saltiró
en saltiró.
La melodia,
la perseguia;
re, mi, fa,
sol, re, sol, fa, do.
Amb les dues
ales ben esteses
i el petit
cor ardent d’estrelles,
dansava al so
d’un violoncel
harmoniós.
Sense presa, sense fi.
Era la vida,
era el sentit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada