divendres, 11 de maig del 2012

ESCOLLIR


Són dos i devien ser ben guapos abans,  
però ara han perdut el  semblant, que no l’esperit.
Un està deteriorat  i trencat, l’altre roman ferm.
Tot i que l’envelliment no passa desapercebut,
em quedaré amb el danyat, cruel reflex de mi,
i l’íntegre  el soltaré pels ferms. Nosaltres,
ens mimarem i ens veurem com som, com sentim,
com estem. El més valuós que tindrem, serà
l’acceptació irrefutable del nostre tacte.
Tu com a banc malmès de jardí, i
jo com a dona truncada d’aquest món.

2 comentaris:

Miquel ha dit...

Molt bé Mònica!!.Aquest comentari val per tota la setmana, arribar a casa i llegir els teus mots, s'ha tornat una rutina.
Ah! el cafè el farem com vulguis.

Mònica HUIX-MAS ha dit...

Comentari per set dies, genial Miquel!! ...jajajaja... MOLT BO! D'acord, ja et diré!!