Caminava guaitant, com sempre,
per davant del cafè on esmorzaves. T’hi vaig veure un dia i mai més vaig deixar
de mirar. Tu, com sempre, estaves llegint el diari i com sempre amb la tassa
fumejant entre els dits. Mentre tu elaboraves aquest ritual quotidià, jo
n’elaborava un altre un xic diferent. Un dia, com sempre, mirant a través de
l’aparador buscant-te vaig topar de front amb un home que duia barret, dic duia
barret, perquè es va quedar sense després del nostre xoc, el barret havia anat
a parar dins d’un bassal. Un altre dia, vaig lliscà per un tall d’alguna
verdura provinent del mercat del costat, com sempre tot buscant-te a través del
vitrall. Tot això passava, com sempre, mentre tu esmorzaves i llegies la
premsa. Mai havíem creuat una trista mirada. Eres el meu amor platònic i jo la
teva ferida seguidora. Un amor físicament dolorós, com sempre, darrera el
vitrall del cafè.
Els mots són petonts o espines com les gotes de pluja sobre la cara...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada