Hi havia una vegada, en el
país de les llegums i les verdures, una parella ben estrambòtica. Ella era una Llentia
ben especial i ell un seriós Pèsol Verd. Es van conèixer en una
conferencia titulada ; “ Les llibertats de les hortalisses”.
Va ser un dia fresc de
primavera, sota uns arbres esplendorosos que és balandrejaven al ritme de la
brisa que acaronava amb delicadesa la mata de cabells d’ella i l’escàs cabell
d’ell. La Llentia estava asseguda en un banc mentre esperava que comences
l’acte, i ell aparegué pel darrera.
—Bon dia! Encara no ha
començat?
La Llentia no es va girar ni
contestar pensant que no li preguntaven a ella.
—Bon dia! Que puc asseure’m
aquí amb vostè? —digué la mateixa veu.
Ella aleshores va
reaccionar, doncs no hi havia cap més banc per asseure’s allà prop.
—Endavant, segui— va dir la Llentia
sense treure la vista del llibre que estava llegint.
El Pèsol Verd, va asseure’s
a l’altre punta del banc.
—Disculpi, que no em pensa
mirar?— va preguntar el Pèsol Verd amb veu seriosa.
—De moment no. Vull acabar
aquest capítol i no vull sortir del món en que m’he capbussat—digué ella amb
els ulls fixes a la plana del llibre.
—D’acord! M’esperaré! — va
afegir ell.
—Molt bé! Però calli eh! —va
dir amb rotunditat la Llentia.
Continuarà......
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada