Una vegada, ara fa molts, en aquest mateix lloc, hi vivia una família de bruixes i bruixots, La gent d’aquesta zona els respectava molt, ja que corria la veu que ells eren els vigilants del estany.
Cada any, el dia quatre d’agost s’hi celebraven les Festes del Bany. Era una celebració molt coneguda en el territori.
Quan arribava aquesta festivitat, totes les famílies d’arreu, s’instal·laven al voltant de l’estany durant tot el dia.
Els homes cuinaven i les dones xerraven mentre vigilaven els menuts que es banyaven. Era un dia de molta diversió, i alegria. Ja se sap que antigament, la gent es desplaçava a peu, en carro o cavall. Les famílies es veien poc durant l’any i aquí es retrobaven tots amb molta il·lusió. Es veien taules i cadires parades arreu, fum que sortia de les fogueres que es feien servir per cuinar, gossos que jugaven amb la mainada, avis asseguts en algun racó explicant històries de quan eren joves.
S’hi respirava tanta alegria que fins i tot els ocells que vivien als arbres del voltant de l’estany, semblava que participaven de la gran festa entonant llurs cants amb més esperit que mai.
Els colors, les rialles, l’alegria i els cants s’apoderaven d’aquest indret tan bonic, en aquella data.
Un any però, passà un fet que canvià aquesta festa per sempre més. Explica la llegenda que un xicot de la plana, un noi jove que es deia Olès i que no creia en res que no fos ell mateix, provocà els guardians del estany.
Els va reptar a demostrar si realment ells tenien el poder sobre l’estany o tot eren historietes de vora el foc.
Aquell atreviment, començà a córrer de veu en veu i va donar la volta a l’estany. La gent arribava al lloc de la polèmica per esbrinar què pretenia aquell jove agosarat. A mesura que hi arribaven, envoltaven el xicot i el membre més gran de la família de bruixots.
I tot començà així:
—Mestre! No em crec res del que hom diu de vosaltres. Diuen que sou bruixots- digué ben altiu el jove Olès - I que sou els guardians de l’estany, quan els estanys es guarden sols- afegí el noi tot rient, i provocant que tots els qui eren allà també esclatessin a riure.
—Em sembla perfecte jove. Cadascú, tria el que vol saber-digué tot calmat aquell home.
—I ja està, avi? Que no em demostrareu els poders que teniu? Ah, és clar! -es mofà el noi-Tal vegada no en teniu!- digué tot esclatant a rialles sonores.
—Jove, jo sé el que tinc i amb això en tinc prou- respongué el bruixot amb un gran somriure.
—Però jo no mestre. Necessito que me’ls mostreu!- digué començant a impacientar-se per les respostes que li donava aquell vell.
—Val més que no, jove!-insití l’avi.
—Mireu! No li doni tantes voltes i reconegueu que tot són enraonies de la gent- digué cada vegada més enfadat el jove Olès-.
—T’ho repeteixo, jove guerrer, fes-me cas i vés a gaudir d’aquest dia meravellós que t’ofereix la natura- li digué mirant-lo als ulls seriosament.
El noi, enfadat del tot, pujà al cim d’una pedra alta i digué ben fort als quatre vents:
—Senyores i senyors! Aquí i ara he pogut demostrar que tot és una gran fal·làcia i aquesta gent que tots vosaltres en dieu bruixots i guardians del estany són persones com nosaltres. Tota la seva història és una gran mentida - cridà el noi, orgullós. La gent se l’escoltà entre rialles i desconfiança, ja que aquell noi s’estava atrevint molt.
En aquell moment el bruixot alçà la mà i digué amb fermesa:
—Ei, Jove!
—Digueu-me, avi!- respongué el noi tot desairat.
—Que potser t’agradaria vigilar aquest estany?-li preguntà.
—Oh, i tant! I així em guanyaria el respecte de tothom com heu fet vós amb les vostres mentides- contestà tot rient.
—Doncs endavant!-digué el bruixot. I assenyalant-lo amb el dit digué:
—Et concedeixo l’honor de vigilar aquest estany amb la teva força i la teva bravura. A partir d’ara mateix tothom et respectarà.
La gent que era allà, que ja n’era molta, quedà atònita en veure que al bruixot se li havien posat els ulls del color del estany. I el que veieren seguidament no ho oblidaren mai a la vida. Aquell noi tan ben plantat i amb aquella llengua viperina es convertí per moments en una figura d’aigua que el bruixot envià al centre del estany, mentre el noi suplicava perdó, clemència i una infinitat de coses més.
Ja era tard, però. La supèrbia l’havia fet caure en el seu parany.
A partir d’aquell mateix dia, l’estany fou molt més respectat, ja que la gent durant anys i anys deixà de banyar-s’hi.
I alguns quatre d’agost es poden veure al centre del estany unes bombolles. Són els plors del noi que està destinat a portar la vida eterna essent guardià del estany i sense ningú que l’abraci ni l’escolti.
Des d’aleshores hi ha una dita que aconsella: “No us mofeu de res, perquè tot i tothom té dret d’existir. “
Ah, i per cert! L’estany dels bruixots, es digué des de llavors l’estany de Banyoles, ja que això va passar el dia del BANY amb el jove OLES.
